L'Eco de l'amor

Ara que els inves­ti­ga­dors de l'evo­lució humana ja estan d'acord i tenen pro­ves que nosal­tres, els Homo sapi­ens, ens vam cre­uar amb els extin­gits nean­der­tals durant milers d'anys, el dubte que els queda és si aquest inter­canvi genètic va ser fruit, en el seu llen­guatge, de tro­ba­des “hos­tils o amis­to­ses”. O sigui, per enten­dre'ns, si els apa­re­lla­ments van anar acom­pa­nyats del que en podríem dir amor o si van ser forçats.

Jo, com que sóc de tarannà sen­ti­men­tal, evi­dent­ment m'inclino per la teo­ria amo­rosa de l'apa­re­lla­ment entre sapi­ens i nean­der­tals. Encara que no dubto que no van fal­tar les tro­ba­des hos­tils, perquè tam­poc no sóc tan il·lús per pen­sar que la tra­dició de rela­ci­o­nar-se a gar­ro­ta­des amb els dife­rents ve d'ara. Al llarg de milers d'anys hi cap de tot, i molt. Qual­se­vol sap que, si avui dia encara fem coses simi­lars, no és perquè no ens vin­guin de molt enrere en la nos­tra escala evo­lu­tiva. En l'evo­lució com a espècie hi ha de tot, segur. Però jo sóc incapaç d'ima­gi­nar-me cap cosa que val­gui la pena, indi­vi­du­al­ment o col·lec­ti­va­ment, que no hagi estat feta des de l'amor.

Dis­sabte va morir Umberto Eco, un home savi. No sóc cap expert en la seva obra, però sem­pre he tin­gut pre­sent un dels seus pen­sa­ments, que va dei­xar escrit a El nom de la rosa: “L'amor és més savi que la savi­esa.” Ara que s'ha mort, és oportú recor­dar que un tret comú de les per­so­nes que quan se'n van dei­xen un món millor del que van tro­bar, dels savis de tots els camps, és que un dels motors de la seva obra sem­pre ha estat un amor més o menys explícit per la huma­ni­tat. No ho han fet només per demos­trar que són savis, sinó per un íntim sen­ti­ment d'amor pel bé comú. Sóc incapaç d'ima­gi­nar res que val­gui la pena que hagi estat fet sense una dosi d'amor. Des de la teo­ria de la rela­ti­vi­tat que va ins­pi­rar Ein­stein fins a la cons­truc­tiva absència de rancúnia que va carac­te­rit­zar Man­dela. I no cal anar a les grans coses, a les obres immen­ses. També val per a les coses més quo­ti­di­a­nes. Jo, per exem­ple, puc saber molt de fer un arròs a la cas­sola, però no tinc cap dubte que quan em queda més bé és quan l'amor que hi puc posar poten­cia la com­bi­nació d'ingre­di­ents. Amor per una feina, amor pels altres, amor fra­ter­nal, amor con­di­ci­o­nal o incon­di­ci­o­nal, amor per fer bé les coses, amor perquè els altres ens esti­min, amor per l'espècie humana. Per a la majo­ria de nosal­tres la savi­esa és molt limi­tada, però en amor podem com­pe­tir amb qual­se­vol.

“L'amor és més savi que la savi­esa”, diu Eco. Gràcies per fer-nos-en ado­nar. Sense savi­esa estaríem més endar­re­rits, però sense amor ja no seríem enlloc. No hauríem ni pas­sat dels nean­der­tals i els sapi­ens.