Esglésies tancades

Quan pas­se­gem per una ciu­tat i comen­cem a veure boti­gues i més boti­gues tan­ca­des, diem que la crisi és forta. I la veri­tat fa una mica de pena. El mateix em passa a mi quan vaig recor­rent pobles i més pobles i no trobo ni un sol tem­ple obert al públic. I no puc dei­xar de pen­sar en aquell capellà, jove, amic meu, que obria l'església al matí, quan s'aixe­cava o hi havia missa, i no la tan­cava fins al ves­pre, quan tor­nava de fer alguna reunió, mai abans de les 12 de la nit. I no pas­sava res. Visi­tar avui dia una església és tota una epo­peia. Cal dema­nar-ho a algú, si és que tro­bem algú, ja que hi ha pobles on viuen molt poques per­so­nes i la majo­ria estan jubi­la­des i tan­ca­des a casa, o són joves que tre­ba­llen tot el dia fora i no arri­ben a casa fins cap al tard. A vega­des he donat la volta a tot el poble i, amb una mica de sort, he tro­bat algú que em pot infor­mar qui guarda la clau de l'església. El pro­blema és que no sem­pre te la dei­xen, et diuen que t'han d'acom­pa­nyar. Lla­vors depens que la per­sona pugui venir i no cal dir que ja pots pre­pa­rar alguna pro­pina. Hem de reconèixer que nor­mal­ment l'església és l'únic o un dels únics edi­fi­cis que tenen un interès històric o artístic. Sobre­tot en els pobles petits hi ha esgle­si­o­les que no et can­sa­ries de mirar-les tant per dins com per fora. Des d'on estic escri­vint aques­tes rat­lles, en un poble de poc més de cent habi­tants, puc dir que gai­rebé a tres quilòmetres al vol­tant de casa hi puc comp­tar fins a sis esgle­si­o­les romàniques, totes mera­ve­llo­ses, una amb pin­tu­res i tot. I no es poden visi­tar. Cal espe­rar, en tot cas, que s'obri el tem­ple a l'hora de la missa, que en molts llocs no passa ni cada diu­menge, sinó un cop al mes.

Com que no es tracta només d'un pro­blema religiós sinó ciu­tadà, cal­dria bus­car una solució. No podem pas dema­nar als cape­llans que obrin els tem­ples, perquè hi ha rec­tor que mena un rem tan gran que dins del seu ter­ri­tori hi podríem tro­bar fins a 20 esgle­si­o­les. Crec que els orga­nis­mes ofi­ci­als hau­rien de fer alguna cosa. La solució que pro­po­sa­ria és que les por­tes dels tem­ples fos­sin de vidre. Sí, d'aquell tan grui­xut que és difícil de tren­car, tot i que sem­pre, ja se sap, caldrà de tant en tant repo­sar-ne algun, com ja passa en unes poques esglésies que ho tenen. Sóc cons­ci­ent que és una des­pesa impor­tant, i que s'hau­ria de nego­ciar entre els res­pon­sa­bles civils i eclesiàstics. Les des­pe­ses podrien entrar en el capítol de turisme, men­tre que l'Església podria pen­sar que sem­pre és bo que els cre­ients i no cre­ients puguin dedi­car una esto­neta al reco­lli­ment.

Tot això pro­vi­si­o­nal­ment, perquè algun dia l'Església s'haurà de replan­te­jar seri­o­sa­ment quin és el seu futur i què cal fer, si és que alguna cosa es vol fer, per refun­dar unes comu­ni­tats cris­ti­a­nes vives, que recu­pe­rin la fe, amb noves for­mes, per des­comp­tat.