Ja no ‘cup' més

M'estava jo a la pla­ceta de l'Ajun­ta­ment de Gan­desa, a veure si pas­sava algú camí d'Horta, i en aques­tes que es para un cotxe. Miro, i veig que és Jaume de Serena, que molt ama­ble­ment para i em porta a destí. Em diu que baixa de la comarca de les Gar­ri­gues, exac­ta­ment del poble del Cogul, que és la nos­tra Alta­mira rupes­tre, ja que allí hi ha una cova amb un cérvol a la roca, tal­ment un gra­fit d'avui. Par­lant, par­lant, allò que passa, s'esplaia en el dinar que ha tin­gut amb un grup d'amics, al final del qual, i en vista dels car­gols que que­da­ven per rema­tar, fent bona la sentència popu­lar que diu “més val que faci mal que no pas que quedi”, uns als altres es deien: “Vinga, home, a veure si per aquesta mitja dot­zena que­da­rem mala­ment!” Però els comen­sals ja no podien dir ni fava i un d'ells va excla­mar una frase que trobo genial i que expressa molt bé el caràcter rea­lista i alhora sur­real de la nos­tra dialèctica agrària. Va dir: “Xiquets, és que ja no cup més!”

No va cal­dre gaire temps perquè tot­hom es fotés a riure. Men­tre Jaume de Serena anava esqui­vant –sere­na­ment– els revolts de la car­re­tera, jo també vaig escla­fir en una sonora ria­llada. Però, ben pen­sat, al cap d'unes hores, vaig aca­bar rumi­ant que tot això no és de per riure.

Ara tam­poc es tracta que ens posem massa trans­cen­den­tals, perquè això de la història pot donar (i dóna) mol­tes sor­pre­ses, que no necessària­ment han de ser nega­ti­ves, encara que l'experiència així ens ho faci creure. Aquests nois –i, pel que es veu, sobre­tot noies– de la CUP ja van dir, a l'inici de la seva acció par­la­mentària, que en farien alguna de grossa. Bé, de fet, n'han fet unes quan­tes, que, com diuen als pobles, “han fet par­lar”, però allò que es diu “el poble”, tant aquell que surt a les mani­fes­ta­ci­ons com aquell que espera veure-les venir, que és la immensa majo­ria dels qui han votat par­tits sobi­ra­nis­tes, no ha entès el mis­satge de fons que els ha vol­gut trans­me­tre la CUP. I no és que “el poble” sigui imbècil, és que els nous mis­sat­gers pot­ser no han sabut mesu­rar-ne la dosi ade­quada, després de tants anys de pen­sa­ment i acció polítiques mar­ca­des pel cen­tra­lisme i secre­tisme dels par­tits majo­ri­ta­ris, un dels quals –mar­cat, com l'altre, pels cor­res­po­nents casos de cor­rupció– és ara l'aban­de­rat majo­ri­tari de l'inde­pen­den­tisme.

Una part de la nova joven­tut cupaire ha vol­gut esbot­zar pel broc gros el model ope­ra­tiu de la política cata­lana, vigent des de 1978, però, tenint tan­tes raons al seu
favor per fer-ho, ha aca­bat actu­ant de tal manera que el resul­tat final no sigui la “rup­tura” desit­jada amb l'Estat espa­nyol, sinó la rup­tura dels rup­tu­ris­tes maxi­ma­lis­tes (tan­ma­teix, mino­ri­ta­ris) i l'enfor­ti­ment del cos cen­tral (àmpli­a­ment majo­ri­tari) del cata­la­nisme esde­vin­gut inde­pen­den­tista. I és que alguns d'aquests nois i noies de la CUP no sem­blen saber en quin país
viuen i, sobre­tot, la manera més eficaç de trac­tar-lo com a malalt que és.