Opinió

Ombres d'estiu

Moments delicats i evanescents

“Diria que el sentit de l'epifania no se'ns fa aliè, que hi ha moments en què hem sentit que, de cop, se'ns revela un ésser o una cosa. O diversos moments que fins poden revelar coses contradictòries

Hi ha un moment a l'Ulis­ses en què Step­hen Deda­lus recorda amb autoi­ro­nia les “epi­fa­nies” que escri­via en fulles ver­des ova­la­des amb còpies per ser envi­a­des, en el cas que morís, a totes les bibli­o­te­ques del món, inclosa la d'Ale­xan­dria. Era el propi Joyce qui, de jove, escri­via “epi­fa­nies” en un qua­dern que va ser tro­bat anys després de la seva mort: ano­tar tot allò obser­vat en relació amb un ésser o una cosa amb la idea que, en un detall apa­rent­ment tri­vial (o, de fet, cer­ta­ment tri­vial) extret de la quo­ti­di­a­ni­tat, podria haver-n'hi una reve­lació ful­gu­rant o una com­prensió essen­cial. La tasca de les “epi­fa­nies” va tras­pas­sar-la al seu alter-ego Step­hen Deda­lus, de manera que a Step­hen, l'heroi (un pro­jecte auto­bi­ogràfic que va aban­do­nar, però con­ver­tint-se en la lla­vor del Retrat de l'artista ado­les­cent) fa que tin­gui la volun­tat de col·lec­ci­o­nar moments en un lli­bre d'epi­fa­nies, ente­ses com una mani­fes­tació espi­ri­tual sob­tada que tant pot expres­sar-se en la vul­ga­ri­tat del llen­guatge (o de la ges­tu­a­li­tat) com en una frase posem-hi que memo­ra­ble. Step­hen, com Joyce, creia que l'home de lle­tres havia d'enre­gis­trar aques­tes epi­fa­nies amb una cura extrema perquè cor­res­po­nen als moments més deli­cats i eva­nes­cents. Ho exem­pli­fica d'una manera curi­osa en dir que el rellotge de l'Ofi­cina Marítima és capaç d'una epi­fa­nia: “Pas­saré una vegada i altra davant seu, hi faré al·lusió, m'hi refe­riré, en cap­taré un indici. És només un arti­cle en el mobi­li­ari urbà de Dublín. Però ales­ho­res, de sobte, el veig i de cop sé què és: epi­fa­nia.” El seu inter­lo­cu­tor li planta un inter­ro­gant i Step­hen encara li dóna una volta: “Ima­gina les meves ulla­des a aquest rellotge com els temp­te­jos d'un ull espi­ri­tual que tracta d'ajus­tar la seva visió a un focus exacte. El moment en què s'arriba al focus, l'objecte resta epi­fa­nit­zat”, és a dir, reve­lat i comprès.

Diria que el sen­tit de l'epi­fa­nia no se'ns fa aliè, que hi ha moments en què hem sen­tit que, de cop, se'ns revela un ésser o una cosa. O diver­sos moments que fins poden reve­lar coses con­tra­dictòries. Jo vaig lle­gint l'Ulis­ses amb la sen­sació que Joyce va pre­ser­var una vocació epifànica: ano­tar tot el que passa pel cap (i el cos) dels per­so­nat­ges, des del més vul­gar fins al més sublim, perquè se'ns reveli què són en la seva com­ple­xi­tat. I pot­ser també alguna cosa del que som.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia