Canvi històric a Lleida o estirar el llegat del PSC

En aquests qua­ranta anys des de les pri­me­res elec­ci­ons democràtiques, el govern a Lleida ha estat quasi exclu­si­va­ment en mans del PSC, amb sols un breu parèntesi de mig man­dat, als anys vui­tanta, dels con­ver­gents. Des de l’alcal­dia, Antoni Siu­rana i Àngel Ros han cise­llat aquesta ciu­tat de 137.000 habi­tants sense con­tra­pe­sos ter­ri­to­ri­als pro­pers. Per aquesta seva lon­ge­vi­tat de govern mono­co­lor, Lleida és l’excepció entre les grans ciu­tats cata­la­nes. Ara bé, el des­gast del pro­jecte local, jun­ta­ment amb el declivi del PSC arreu del ter­ri­tori i el procés inde­pen­den­tista, van fer forat en aquest feu dels soci­a­lis­tes en els comi­cis muni­ci­pals de fa qua­tre anys. Ales­ho­res, Àngel Ros va per­dre més de la mei­tat dels regi­dors i l’opo­sició va que­dar-se a les por­tes d’entrar al govern. Quinze anys després d’arri­bar a l’alcal­dia, l’any pas­sat Ros va mar­xar per ser l’ambai­xa­dor espa­nyol a Andorra. A mig man­dat dei­xava marge a un suc­ces­sor per pre­pa­rar la reva­li­dació del poder soci­a­lista a Lleida. Si l’actual alcalde Fèlix Lar­rosa ho acon­se­guirà és la prin­ci­pal de les incògni­tes de les elec­ci­ons del pro­per 26 de maig. Jun­ta­ment amb saber si es faran rea­li­tat els anhels de l’opo­sició de majo­ria sobi­ra­nista, que hi veu l’opor­tu­ni­tat històrica d’obrir una nova etapa a la ciu­tat.

Amb 13 par­tits en com­pe­tició elec­to­ral, set dels quals tenen ara repre­sen­tació a la Pae­ria, és més que pro­ba­ble que els pac­tes tor­nin a ser a l’horitzó per pos­si­bi­li­tar qual­se­vol govern. Junts per Cata­lu­nya, prin­ci­pal par­tit a l’opo­sició, va pro­po­sar llista unitària per a les muni­ci­pals a ERC i la Crida-CUP, sense èxit. A Lleida, el man­dat que ara acaba no ha estat gens aliè a les ten­si­ons naci­o­nals. Ben al con­trari. L’entrada amb força de Ciu­ta­dans al con­sis­tori i l’acord d’inves­ti­dura que hi va tra­var Àngel Ros, a canvi entre altres de l’ús pre­fe­ren­cial de la llen­gua cata­lana al con­sis­tori, ja va con­fi­gu­rar dos blocs muni­ci­pals al vol­tant del procés. Durant aquests qua­tre anys, els llei­da­tans han recu­pe­rat els car­rers com a espai pri­vi­le­giat d’expressió i mani­fes­tació per diver­ses qüesti­ons naci­o­nals i locals: des del nou regla­ment d’usos lingüístics de la Pae­ria al TTPI o la defensa de la uni­tat de la col·lecció artística del Museu de Lleida. En aquest ambi­ent, la dura repressió de l’1 d’octu­bre a la ciu­tat i la reacció del govern de l’alcalde Ros, que va qua­li­fi­car l’actu­ació poli­cial de “pro­por­ci­o­nada” i es va negar a con­dem­nar-la al ple, va supo­sar un cop emo­ci­o­nal i polític més enllà de les bases tra­di­ci­o­nals del sobi­ra­nisme.

A més, l’opo­sició també ha sumat en altres qüesti­ons en aquest man­dat. Com ara la lluita pel canvi de nom dels car­rers dedi­cats a fran­quis­tes, i qüesti­ons urbanísti­ques i comer­ci­als, que han sumat les volun­tats de Junts per Cata­lu­nya, ERC, la Crida-CUP i El Comú. A l’altra banda s’ha situat quasi en exclu­siva soli­tud el PSC amb el suport indis­pen­sa­ble de Ciu­ta­dans i el PP. I són aquests matei­xos dos blocs els que ara poden o bé pro­pi­ciar el canvi o bé man­te­nir l’statu quo a través de pac­tes poste­lec­to­rals.

Diver­sos son­de­jos donen la victòria a les urnes als soci­a­lis­tes, jun­ta­ment amb un fort ascens d’ERC. No s’espe­ren majo­ries i per això una altra cosa és qui aca­barà gover­nant. Si ho per­met l’aritmètica elec­to­ral, s’albira una repe­tició de l’aliança del PSC amb Ciu­ta­dans i el PP. La can­di­data de Ciu­ta­dans i actual por­ta­veu, Ánge­les Ribes, ja ha dit que sols des­carta pac­tar “amb sepa­ra­tis­tes i comu­nis­tes”. El PP aspira a recu­pe­rar l’espai per­dut a favor de Ciu­ta­dans el 2015, però no ho té fàcil, en vista de la des­feta de les gene­rals, del procés sobi­ra­nista i del per­fil des­co­ne­gut del can­di­dat llei­datà. Pot­ser per això el can­di­dat Xavi Palau no des­carta res: “No es poden fer cor­dons sani­ta­ris”, ha dit. Sense esmen­tar ningú, però tenint en compte que Vox també es pre­senta a la ciu­tat.

Per a aquest pacte del bloc del 155, cal la major: el suport de les urnes a l’actual alcalde, Fèlix Lar­rosa, l’aposta del PSC per man­te­nir-se. Polític amb llarga experiència a la mateixa Pae­ria, va gua­nyar les primàries soci­a­lis­tes per subs­ti­tuir Ros a l’ara dipu­tada al Congrés Montse Mínguez. Des de l’alcal­dia, l’agost pas­sat, Lar­rosa ha publi­ci­tat per­fil propi que con­tri­bu­eixi a la revi­ta­lit­zació del pro­jecte soci­a­lista, amb pro­pos­tes com ara la reno­vació de l’espai firal per fer de Lleida la “segona capi­tal de Cata­lu­nya”. Lar­rosa, però, ja ha hagut d’ajor­nar l’apro­vació d’un dels grans temes de ciu­tat, el POUM. Aquesta clau mes­tra de l’urba­nisme ha sus­ci­tat el rebuig fron­tal de la majo­ria de l’opo­sició, en període pre­e­lec­to­ral, però també dis­cre­pant amb el model pro­po­sat que for­ma­ci­ons com El Comú tit­lla d’“espe­cu­la­tiu”. Fins i tot el PP s’oposa a con­ver­tir part dels Camps Eli­sis –el pulmó verd més pro­per al cen­tre– en zones d’habi­tat­ges. Ben segur que l’apro­vació o no del POUM serà una de les pri­o­ri­tats del nou govern, i Lar­rosa espera poder tan­car-lo ales­ho­res.

Els soci­a­lis­tes con­cor­ren a les elec­ci­ons amb una llista reno­vada en què només hi seguei­xen dos regi­dors. Ara bé, la reno­vació de can­di­dats no és exclu­siva del PSC. Sols dos caps de llista repe­tei­xen res­pecte a les ante­ri­ors, dels set par­tits amb repre­sen­tació a la Pae­ria. Un és Toni Postius (Junts per Cata­lu­nya Lleida), que ja va ser el can­di­dat de CiU fa qua­tre anys i ara no s’ha tor­nat a pre­sen­tar de dipu­tat al Congrés per cen­trar-se en la ciu­tat. Tot sor­tint com a segona força més votada el 2015, Postius està con­vençut de l’opor­tu­ni­tat històrica de canvi: “És una ano­ma­lia democràtica que un mateix par­tit hagi gover­nat la ciu­tat durant 40 anys, i els dar­rers qua­tre han estat espe­ci­al­ment dolo­ro­sos. Les pas­sa­des elec­ci­ons, el canvi sols va anar de 80 vots. Ara ha de per­me­tre un nou model de ciu­tat, girar full i també tenir una Pae­ria com­pro­mesa amb el man­dat repu­blicà”, ha asse­gu­rat Postius. Junts per Cata­lu­nya també fa val­dre que pre­senta una llista amb un 75% d’inde­pen­dents, un movi­ment amb el qual s’obre a la soci­e­tat i alhora es desfà de les velles estruc­tu­res del par­tit a la demar­cació de Lleida, amb qui els dar­rers anys el can­di­dat no ha tin­gut gaire sin­to­nia. I també s’allu­nya de l’ombra de Joan Reñé, l’expre­si­dent con­ver­gent de la Dipu­tació i durant anys con­trapès al poder soci­a­lista a l’Ajun­ta­ment, que ara és als jut­jats per pre­sumpta cor­rupció. L’altra can­di­data repe­ti­dora és Ánge­les Ribes (Cs), de qui caldrà veure si acon­se­gueix man­te­nir el tremp dels qua­tre regi­dors amb què es van estre­nar en el govern local, davant la reno­vada empenta dels soci­a­lis­tes a l’Estat. Sense nove­tats pro­gramàtiques, Ribes con­ti­nua fent del seu rebuig al sobi­ra­nisme el cen­tre del seu dis­curs.

En el camp inde­pen­den­tista, una altra incògnita és saber si ERC cap­gi­rarà la cor­re­lació de for­ces dins del bloc, pas­sant a lide­rar-lo a costa de Junts per Cata­lu­nya, com diuen els son­de­jos. El par­tit ha apos­tat pel lide­ratge de l’experiència de Miquel Pueyo, però reno­vant tota la resta: cap dels actu­als tres regi­dors repe­teix en una llista amb majo­ria de dones, i amb el suport de Lleida Repu­bli­cana, que aplega dife­rents per­so­na­li­tats. Pueyo explica per què torna a la pri­mera fila: “No crec en la política pro­fes­si­o­nal, però el país viu unes cir­cumstàncies dolo­ro­ses.” La Crida-CUP també renova total­ment la llista i aspira a ampliar resul­tats. Ara bé, li podria que­dar poc espai entre les altres dues for­ma­ci­ons inde­pen­den­tis­tes. Aquest cop, l’agru­pació d’elec­tors El Comú sí que ha tra­vat coa­lició amb Podem i Cata­lu­nya en Comú. El seu regi­dor repe­ti­dor, Sergi Tala­monte, ha estat un dels mar­tells de l’opo­sició al govern i ara podria reco­llir-ne els fruits. Amb legítimes diferències, les qua­tre can­di­da­tu­res reco­nei­xen que es poden posar d’acord en temes impor­tants del pro­per man­dat, com ara el pla de l’Estació, l’enter­ra­ment del pro­jecte de Tor­res Sal­ses o el futur de Fira de Lleida. Sobre­tot pri­o­rit­zen que ara passi a l’opo­sició un model i una manera de fer, la dels soci­a­lis­tes, autora prin­ci­pal de la feso­mia de la Lleida con­tem­porània.