50 anys d’una guerra inacabada

“Tothom hi va perdre, i amb el temps s’ha vist que totes les victòries van ser falses.” Així encapsulava diumenge Nawaf Salam, nou primer ministre del Líban, el que la guerra civil iniciada 50 anys enrere havia suposat per al país. Amb l’ascendència que li atorga haver presidit la Cort Internacional de Justícia, Salam aprofitava l’aniversari de l’esclat del conflicte per entomar un repte inusual entre els dirigents libanesos de postguerra: abordar els 15 anys de conflicte civil i fer-ho de bona fe, sense instrumentalitzar-lo pel benefici propi.

La guerra civil libanesa, un dels episodis més enrevessats de la història moderna de l’Orient Mitjà, va ser un conflicte amb múltiples actors locals i internacionals entortolligats en hostilitats i aliances canviants. El conflicte va fracturar la capital, Beirut, durant tres lustres, fent que tota una generació creixés absolutament aliena a l’esdevenir de l’altra banda de la ciutat. La guerra va acabar el 1990 després que els líders de cada milícia implicats en crims contra la seva pròpia població pactessin una llei d’amnistia i es repartissin quotes de poder institucional. Pel camí, els anys de foc i de llei de la jungla van deixar 150.000 persones mortes i més de 17.000 persones desaparegudes.

El parador dels qui van desaparèixer és una ferida oberta al Líban. Es calcula que hi ha més de 100 fosses comunes repartides per tot el país. Els cinc milions de residents del Líban conviuen amb la possibilitat d’estar fent vida al damunt dels qui ja no hi són. El 2018, la lluita de la societat civil va aconseguir que el Parlament aprovés la llei 105. La fita suposava la creació d’una Comissió Nacional pel Parador dels Desapareguts. Anys després, a la comissió li manca finançament, fet que impedeix bona part de les seves activitats.

En aquest context de silenci imposat, guanyen força les paraules de Salam. “Això no va de reobrir ferides”, va reivindicar el líder libanès, “sinó de recordar lliçons que no s’han d’oblidar” i “d’evitar que es repeteixi la tragèdia”. Salam va acabar mencionant els Acords de Tàïf, que van posar fi a la guerra, per abordar el present. “Els acords preveien l’extensió de l’autoritat estatal a tot el territori nacional. No existeix l’estat si no és mitjançant el monopoli de les armes, i només les forces armades estatals poden garantir la seguretat dels seus ciutadans.”

Aquestes declaracions, a ningú se li escapa, fan referència al partit milícia Hezbol·là. El grup xiïta va ser l’únic actor libanès implicat en la guerra civil que va mantenir les armes més enllà de 1990. L’exèrcit israelià seguia ocupant el sud del Líban –va fer-ho fins al 2000– i, fins avui, les autoritats libaneses havien reconegut la força militar de la milícia com a part de la fórmula de país per resistir l’amenaça israeliana. Però això ha canviat enguany, amb la formació d’un nou govern que sota la influència dels Estats Units té l’objectiu declarat de desarmar Hezbol·là.

El pas de cinc dècades no ha mogut el Líban de lloc. El 1975, l’esclat de la guerra civil va tenir una de les seves causes en l’existència, a l’interior del Líban, de combatents palestins que llançaven hostilitats contra Israel. L’acció d’aquestes milícies inquietava grups cristians libanesos, que veien la presència palestina al Líban com una amenaça de seguretat, però també de representativitat. La possible permanència de milers de palestins al Líban –molts, musulmans– desequilibraria el sistema polític libanès, que adjudica poder en funció del pes demogràfic de cada grup social. Cinquanta anys després, l’oposició a Israel –ara, per part de Hezbol·là– continua posant en risc la seguretat del Líban.