Concert i prou d'autogols!

Cau la màscara del finançament. Així titu­lava el Sr. Josep Huguet (ERC) en aquesta mateixa tri­buna un arti­cle on, per no per­dre el cos­tum, se cen­trava en CiU i l'Artur Mas, i no a expli­car què ha fet el govern tri­par­tit o què pro­po­sen per al futur. Era un arti­cle més propi de qui actua des de l'opo­sició. S'entén, però, que un any després d'aquell “estra­tosfèric” acord de finançament que ell mateix va vali­dar s'estimi més cri­ti­car CiU que pas­sar comp­tes. Com­prenc la bui­dor que deu sen­tir el con­se­ller Huguet mirant la caixa de la Gene­ra­li­tat. Perquè aquest és el debat que s'hau­ria de tenir el coratge d'assu­mir: quina és l'herència en matèria de finançament després de dues legis­la­tu­res de tri­par­tit, i què es pro­posa per als pro­pers anys. Anem a pams.

En pri­mer lloc. Pel que fa al tema de l'Esta­tut i el pacte Mas-Zapa­tero, ja és trist que el Sr. Huguet encara esti­gui enca­llat en això. Passa que en aquest ter­reny el Sr. Huguet actua, com ja vaig tenir ocasió de demos­trar-li fa més d'un any, amb una vol­guda des­memòria. Resulta –i és ben sen­zill de con­tras­tar– que, tal com va que­dar l'Esta­tut final­ment en matèria de finançament, s'anava més enllà del que pro­po­sava el text del tri­par­tit (ERC inclosa) abans del 30 de setem­bre de 2005.

Podria posar molts exem­ples con­crets, com en el cas de les fun­ci­ons de la comissió mixta, de la cis­te­lla d'impos­tos, de la dependència de la Lofca, del Con­sorci Tri­bu­tari (que, per cert, per llei s'havia de crear abans de l'agost de 2008, i ara ni se'n parla!), o de la mateixa dis­po­sició sobre les inver­si­ons en infra­es­truc­tu­res. Però encara resulta més inex­pli­ca­ble aquest acar­nis­sa­ment pel pacte Mas-Zapa­tero si tenim pre­sent que el dia 29 de juliol de 2005 ERC va votar al Par­la­ment de Cata­lu­nya –tot i poder fer majo­ria amb CiU– con­tra el con­cert econòmic, i es va que­dar al cos­tat del PSC i del PP. Si d'alguna cosa a esto­nes em lamento en tot el procés esta­tu­tari és d'haver con­tribuït a tirar enda­vant el famós dia 30 de setem­bre un text que, tot i ser miti­fi­cat, el cert és que no incloïa el con­cert com a tal. Sem­pre ho por­taré cla­vat.

En segon lloc. El Sr. Huguet ens hau­ria d'expli­car on és la pluja de mili­ons que fa un any ens van anun­ciar amb motiu de l'acord de finançament. Podria recu­pe­rar un “bri­llant” arti­cle publi­cat el desem­bre pas­sat en una revista del seu depar­ta­ment on s'afir­mava que gràcies al nou model de finançament i a la dis­po­sició addi­ci­o­nal ter­cera “es reduïa la xifra del dèficit fis­cal entre un 24 i un 30% –uns 4.560 mili­ons d'euros–, pas­sant, en ter­mes rela­tius al PIB, del 10% al 5,3-7,2%”.

Però la rea­li­tat és dura. Davant d'aquests “guanys històrics”, ara resulta que des del depar­ta­ment que diri­geix el Sr. Huguet s'ha fet una cir­cu­lar on tex­tu­al­ment es diu que “per aquests mesos de juliol i agost no es podran aten­dre paga­ments de cap tipus i, per tant, no hi haurà liqui­dació d'incen­tius ni paga­ments a proveïdors”. La mateixa Cam­bra de Bar­ce­lona ha fet aquest mes de juny una pri­mera esti­mació que hau­ria de dei­xar ver­mell al Sr. Huguet: “El guany acon­se­guit és per al 2010 un 8,3% infe­rior a l'esti­mació ini­cial, segons els pres­su­pos­tos”, i no cal ni ima­gi­nar què ens pas­sarà quan dis­po­sem de la cor­res­po­nent liqui­dació. Per cert, aquests dar­rers dies hem sabut que el deute de la Gene­ra­li­tat no troba com­pra­dor. De fet, el bo de la Gene­ra­li­tat a 10 anys cotitza en aquests moments al mateix nivell que el Perú! I l'expli­cació que donen els mer­cats inter­na­ci­o­nals és que l'actual Gene­ra­li­tat no ofe­reix prou con­fiança. Aquesta és l'herència que ens deixa el tri­par­tit. Aquest és el resul­tat d'aque­lla clau que ERC va exhi­bir osten­to­sa­ment i que ara no li conei­xen ni la forma.

I en ter­cer lloc. Cap on hem de tirar. És evi­dent que la sentència del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal rati­fica la via morta on els governs soci­a­lis­tes i del tri­par­tit han dei­xat l'Esta­tut durant aquests qua­tre anys. Sorprèn que ara alguns se'n lamen­tin, però només cal lle­gir algun dels dictàmens del Con­sell de Garan­ties Esta­tutàries dels últims mesos: el menys­preu per a l'Esta­tut ha estat sis­temàtic. Per reme­iar-ho, el Sr. Huguet ara diu molt de pas­sada i sense argu­men­tar-ho que l'Estat català és l'únic horitzó pos­si­ble per posar fi a l'espoli fis­cal. Resulta sor­pre­nent: això el Sr. Huguet no ho deia fa set o vuit anys? Per què ERC ens ha fet fer aquesta excursió per l'horitzó soci­a­lista i espa­nyol, posant el Sr. Mon­ti­lla –el de les 62 esme­nes con­tra l'Esta­tut del 30 de setem­bre!– de pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat? Jo fran­ca­ment no ho entenc, ni ho entendré mai. I, a hores d'ara, ja m'és ben igual.

El que cal és apos­tar de debò per l'horitzó de posar fi a l'espoli fis­cal que patim a Cata­lu­nya. I sobre­tot saber-hi anar. I fer les coses ben fetes, que vol dir gene­rar con­fiança i no enga­nyar el per­so­nal amb plu­ges de mili­ons ine­xis­tents. El con­cert econòmic ha de ser l'objec­tiu en aquest ter­reny, empa­rat en l'exer­cici ina­li­e­na­ble del dret a deci­dir del poble de Cata­lu­nya. Cal saber que tècni­ca­ment per dis­po­sar de con­cert no es neces­sita ni refor­mar la Cons­ti­tució ni l'Esta­tut. Sor­tint de la Lofca n'hi hau­ria prou per arti­cu­lar un finançament propi per a Cata­lu­nya. És oportú recor­dar que la llei del con­cert econòmic del País Basc és de 1981, després de sor­tir de la Lofca el 1980, tot i haver per­dut el 1978 les esme­nes que dema­na­ven que el con­cert es garantís a la Cons­ti­tució.

Cal, això sí, volun­tat i força política. Seria bo que a la pro­pera legis­la­tura els naci­o­na­lis­tes de CiU no ens tornéssim a tro­bar sols defen­sant el con­cert econòmic, com ja va pas­sar l'estiu de 2005. De moment, però, un pronòstic: el PSC, el PP i ERC se cen­tra­ran en les pro­pe­res set­ma­nes a des­qua­li­fi­car la pro­posta del con­cert econòmic. Amb argu­ments dife­rents diran el mateix: no al con­cert. I jo modes­ta­ment i assu­mint l'autocrítica cor­res­po­nent els demano: prou d'auto­gols, si us plau!