Pinochet divideix Xile

Dilluns, 11 de setem­bre, Xile com­me­mora els cin­quanta anys del cop mili­tar con­tra el pre­si­dent Sal­va­dor Allende. El líder soci­a­lista es va suïcidar al seu des­patx quan el setge de les bom­bes llançades per les tro­pes del gene­ral Augusto Pinoc­het feia irre­ver­si­ble la seva cai­guda. Es va ini­ciar lla­vors una dic­ta­dura de dis­set anys, que es va aca­bar ofi­ci­al­ment el 1990, però la seva influència encara per­dura. Si fa deu anys l’efemèride va coin­ci­dir amb un govern de dreta, el de l’empre­sari Sebastián Piñera, la presència al palau de La Moneda del jove d’esquer­res Gabriel Boric ha acti­vat rancúnies ador­mi­des i ha dei­xat el país immers en un amarg debat sobre la memòria de la dic­ta­dura. Xile està més divi­dit que mai, par­tit entre els qui diuen que Pinoc­het va ser l’encar­nació del mal i els qui el con­si­de­ren un mes­sies que va arri­bar per sal­var Xile del comu­nisme inter­na­ci­o­nal. La dreta i l’extrema dreta, avui les for­ces majo­ritàries al Congrés i domi­nants del debat públic, van adver­tir que no par­ti­ci­pa­ran en els actes ofi­ci­als. Amb prou fei­nes, Boric ha acon­se­guit que els qua­tre expre­si­dents vius sig­nes­sin una decla­ració con­junta que repu­dia “un tren­ca­ment vio­lent de la democràcia a Xile que va cos­tar la vida, la dig­ni­tat i la lli­ber­tat” a milers de per­so­nes.

Xile arriba a aquest ani­ver­sari embran­cat en un segon procés cons­ti­tu­ci­o­nal. Aquesta vegada, les for­ces domi­nants no són les sor­gi­des de les revol­tes del 2019, claus en la redacció de la Cons­ti­tució que va ser rebut­jada en un ple­bis­cit el setem­bre de l’any pas­sat. Les for­ces polítiques van acor­dar un nou intent que, després d’una nova elecció de cons­ti­tu­ents, va que­dar en mans de la dreta i l’extrema dreta. La for­ta­lesa dels ultres, encar­nats en el Par­tit Repu­blicà de l’excan­di­dat pre­si­den­cial José Anto­nio Kast, va posar en alerta les for­ces pro­gres­sis­tes al govern. Kast i els seus repre­sen­tants fa set­ma­nes que bom­bar­de­gen el procés cons­ti­tu­ent amb esme­nes que difícil­ment pas­sa­ran el fil­tre de les urnes, men­tre s’inter­can­vien amb Boric i els seus fun­ci­o­na­ris tota mena d’acu­sa­ci­ons. El suïcidi, fa dues set­ma­nes, d’un exbri­ga­dier de 86 anys con­dem­nat per l’assas­si­nat el 1973 del can­tau­tor Víctor Jara va ser només l’evidència de la pro­fun­di­tat de la frac­tura. El pre­si­dent el va tit­llar de “covard” per no haver afron­tat la justícia; la dreta i l’extrema dreta van acu­sar el pre­si­dent de fomen­tar l’odi i de voler impo­sar una visió esbi­ai­xada del govern mili­tar.

La metxa la va encen­dre defi­ni­ti­va­ment la sena­dora del par­tit UDI, hereu de la dic­ta­dura, María José Hoff­mann, que en una entre­vista va adver­tir: “Sense Allende, no hi ha Pinoc­het.” Encara avui, el 40% dels xilens con­si­de­ren que el cop va ser culpa d’Allende, que va per­dre les reg­nes del govern i no va poder con­te­nir la inflació i l’escas­se­tat, con­tra un 31% que l’atri­bu­ei­xen a les for­ces arma­des, segons un son­deig de la con­sul­to­ria Pulso Ciu­da­dano publi­cat la set­mana pas­sada. “Què vol dir això? Que si tinguéssim un govern cons­ti­tu­ci­o­nal que no els agrada podria haver-hi un altre Pinoc­het? Espero que no”, va dir Boric diven­dres com a res­posta a les decla­ra­ci­ons de la sena­dora Hoff­mann. Per pri­mer cop en anys, hi ha veus que s’ani­men fins i tot a negar sense rubo­rit­zar-se que a Xile s’hagin comès delic­tes de lesa huma­ni­tat. Entre aques­tes hi ha la dipu­tada d’extrema dreta Glo­ria Naveillán, que va con­si­de­rar “una lle­genda urbana” les vio­la­ci­ons sexu­als de les quals van ser vícti­mes dones opo­si­to­res a les mas­mor­res del règim mili­tar.

L’opinió pública no és ali­ena a aquest debat. Un 70% dels con­sul­tats per Pulso Ciu­da­dano van res­pon­dre que l’ani­ver­sari del cop és una fita que divi­deix els xilens. La dos cops pre­si­denta Mic­he­lle Bac­he­let, soci­a­lista i amb vícti­mes de la dic­ta­dura a la família, va dir que les dis­cus­si­ons sobre el lle­gat de la dic­ta­dura han pro­vo­cat un ambi­ent “tòxic”. “En la com­me­mo­ració dels qua­ranta anys hi havia un acord que la democràcia és fona­men­tal i que res jus­ti­fica les vio­la­ci­ons dels drets humans –va dir–; avui dia no veig aquest com­promís tan fort.” Xile acu­mula ja 33 anys de democràcia sense inter­rup­ci­ons i sem­bla que ha per­dut la capa­ci­tat d’arri­bar a acords. La memòria de Pinoc­het ha agreu­jat les diferències.