Les cartes de l'oblit

Qui era Jaume Creus i Ven­tura? Qui era l'home que des dels anys trenta fins als cin­quanta s'escri­via amb figu­res tan relle­vants com ara Lluís Com­panys, Pau Casals, Antoni Rovira i Vir­gili i Josep Tru­eta? Un de tants herois anònims de l'època de la República i la Guerra Civil espa­nyola rea­pa­reix avui des de l'oblit en for­mat epis­to­lar. Aquest Jaume Creus i Ven­tura (Vilas­sar de Mar, 1885-Bar­ce­lona, 1975), empre­sari del tèxtil i diri­gent a l'ombra de l'ERC dels anys trenta i qua­ranta, va man­te­nir una interes­sant cor­res­pondència que ara, un cop des­co­berta i feta pública, mos­tra capítols per­so­nals extra­or­di­na­ris de la història del país.

Fa molts anys, en un pis del car­rer Comte Bor­rell, a l'Eixam­ple bar­ce­loní, un dra­paire anònim va tro­bar prop d'un cen­te­nar de car­tes en car­pe­tes orde­na­des alfabètica­ment. Per pura casu­a­li­tat, havent pas­sat per diver­ses mans durant anys i anys, la històrica tro­ba­lla va aca­bar ara fa uns mesos en mans de l'Asso­ci­ació Memòria i Història de Man­resa. Ales­ho­res només res­ta­ven 29 car­pe­tes: de la C (de Com­panys) a la F. “Supo­sem que si s'hagués guar­dat fins a la lle­tra M tindríem impor­tantíssi­mes car­tes de Macià, perquè Creus era molt amic del pre­si­dent”. Qui explica això és el man­resà Quim Aloy, l'his­to­ri­a­dor que s'ha ocu­pat d'esca­ne­jar, pas­sar totes les car­tes (manus­cri­tes i meca­no­gra­fi­a­des) a l'ordi­na­dor i difon­dre'n el con­tin­gut. Segons el seu cura­dor, es tracta “d'una mag­ni­tud impor­tant”. Ara es poden con­sul­tar les car­tes al seu web i, les ori­gi­nals, a l'Arxiu Naci­o­nal. El tre­sor es va com­ple­tar amb una segona ton­gada. Un cop morts tant Franco com el mateix Creus, el den­tista de l'empre­sari, Lluís Willa­ert, va anar a bus­car en un pis d'Andorra una caixa que con­te­nia dese­nes de car­tes més de polítics i intel·lec­tu­als de l'època repu­bli­cana. En conèixer que Memòria.​cat estava publi­cant car­tes de Creus, Willa­ert va donar totes les que havia guar­dat –entre les quals de Tru­eta i Rovira i Vir­gili– fruit de la seva expe­dició andor­rana. L'inter­canvi epis­to­lar de Creus, en total, con­te­nia car­tes de Com­panys, Casals, Rovira i Vir­gili i Tru­eta, però també d'altres noms relle­vants com ara el de Ven­tura Gas­sol –pro­pe­ra­ment se'n publi­ca­ran algu­nes car­tes i tres poe­sies inèdites–, Josep Dencàs, Manuel Car­rasco i For­mi­guera i Heri­bert Bar­rera, així com l'excap dels Mos­sos d'Esqua­dra repu­bli­cans Enric Pérez Farràs.

El més des­ta­cat de les car­pe­tes de Creus són les cinc car­tes que li va enviar el pre­si­dent Lluís Com­panys, totes escri­tes a la presó entre el 1934 i el 1936. Rere els bar­rots de les pre­sons a Madrid i El Puerto de Santa María (Cadis), va apro­fi­tar les mis­si­ves per rei­vin­di­car la seva, ales­ho­res cri­ti­cada, actu­ació durant els fets del Sis d'Octu­bre del 1934. Sorprèn la con­fiança de les con­fes­si­ons de Com­panys a Creus. “La meva posició segueix inva­ri­a­ble. Sóc con­trari a defa­lli­ments, ni transac­ci­ons, per cap motiu ni excusa. La línia del 6 d'octu­bre no s'ha d'ente­lar ni enter­bo­lir”, va escriure de pròpia mà, després del judici mili­tar que el va con­dem­nar a 30 anys. Un cop superats els durs moments ini­ci­als, en una altra carta de finals del 1935, Com­panys ja començava a veure “un canvi de pano­rama” en la política esta­tal. “Això està ja a les aca­ba­lles. Hem pas­sat molts perills ja esvaïts. Ara llui­ran prompte les noves auro­res.” Qua­tre mesos més tard, el Front Popu­lar va gua­nyar les elec­ci­ons i Com­panys va ser alli­be­rat.

La resta de car­tes, de polítics, artis­tes i homes de negoci de l'època, nar­ren l'epo­peia d'aquells anys, sobre­tot de l'exili i la Segona Guerra Mun­dial.Aquí des­ta­quen les car­tes que Pau Casalsva enviar entre l'espe­rança d'ender­ro­car Franco el 1945 i la con­so­li­dació del règim fran­quista, cap al 1948. Les car­tes mos­tren un Casals ple d'il·lusi­ons però també de neguits, durant els pri­mers anys d'exili. “La nos­tra ale­gria és gran”, va escriure el com­po­si­tor el maig del 1945 des de casa seva a Pra­des. “Ara, que aviat ens dei­xin tor­nar a casa”, hi va afe­gir.

Sorprèn el grau d'emoció, inten­si­tat i con­fiança de les car­tes dels líders polítics i cul­tu­rals dels anys de la República. Lle­gir totes les car­tes ofe­reix avui una ana­to­mia emo­ci­o­nal del que hi havia rere aquells refe­rents. Un tre­sor que avui s'ha recu­pe­rat de l'oblit gràcies a la meti­cu­lo­si­tat d'un heroi des­co­ne­gut ano­me­nat Jaume Creus.