Conxita Supervia, una estrella dels escenaris

Car­men canta, orgu­llosa i coqueta: “L’amor és un ocell sal­vatge que ningú no pot domes­ti­car...”. A l’esce­nari l’acom­boia el cor. I entre el públic, homes i dones de vint-i-un botó sen­ten la màgia que desprèn la jove cigar­rera. El Liceu es ren­deix a la mez­zo­so­prano que posa art i passió a la pro­ta­go­nista de l’òpera de Geor­ges Bizet. Ho fa tan bé que el direc­tor escènic i artístic dirà més tard que té “una gola pro­di­gi­osa” i que la seva inter­pre­tació tea­tral “fa que un enten­gui els mil i un dis­ba­rats que per ella va come­tre el pobre Don José”.

UNA CAR­RERA PRO­ME­TE­DORA

Dar­rere d’aque­lla Car­men que es posava l’audiència a la but­xaca hi ha Con­xita Super­via, que tenia una car­rera molt pro­me­te­dora al davant. De fet, tenia una habi­li­tat vocal extra­or­dinària —abas­tava més de tres octa­ves—, un gran domini de la musi­ca­li­tat i sabia trans­me­tre emo­ci­ons d’una manera espe­cial. Nas­cuda a Bar­ce­lona el 1895 en una família benes­tant, Con­xita va estu­diar música al Con­ser­va­tori del Liceu, i abans dels quinze anys va debu­tar al tea­tre Colón de Bue­nos Aires.

L’èxit d’aque­lles pri­me­res actu­a­ci­ons va fer que, en tor­nar a Europa, l’esco­llis­sin per estre­nar a Roma El cava­ller de la rosa, de Ric­hard Strauss. Els èxits, ja des d’aquesta pri­mera etapa, van ser cons­tants, encara que a alguns crítics els cos­tava limi­tar-se en les apti­tuds musi­cals, i aca­ba­ven fent referència a la seva remar­ca­ble bellesa física. Ho tenia tot per con­ver­tir-se en una estre­lla de l’època, i la recla­ma­ven a les prin­ci­pals meques de l’òpera.

UNA DIVA COM CAL

Va can­tar als Estats Units, a Amèrica del Sud i va pas­sar una tem­po­rada vivint a Itàlia, on es va casar amb l’alcalde de Nàpols. Van tenir un fill, però el matri­moni es va aca­bar molt aviat, i Con­xita va tor­nar a viat­jar. Com passa amb totes les dives de cate­go­ria, l’envol­ta­ven mites i se n’expli­ca­ven excen­tri­ci­tats, com que feia col·lecció de figu­re­tes en forma de tor­tuga. L’any 1931 la can­tant va tor­nar a tro­bar l’amor: aquest cop a Lon­dres, on estava actu­ant als espais més pres­ti­gi­o­sos de la ciu­tat. Es va inte­grar a l’entorn social del seu nou marit, que era empre­sari, i va arri­bar a ser accep­tada mal­grat el seu anglès pre­cari. I en aque­lla ciu­tat va morir, amb només qua­ranta anys, durant el part de la seva filla, que tam­poc no va sobre­viure.