“Posar un preu real a les puntes és impossible”

No en va vam ser el lloc de nai­xe­ment de l'Asso­ci­ació Cata­lana de Pun­tai­res el 1988, quan es va recu­pe­rar la tra­dició pun­taire que havia que­dat rele­gada a la feina que les dones feien a casa. Nosal­tres les vam fer sor­tir a la Riera i mos­trar en públic l'art que s'ama­gava dar­rere de les fines­tres

De cap de les mane­res! Cada set­mana hi ha tro­ba­des arreu del ter­ri­tori català i fora d'ell amb una assistència con­si­de­ra­ble de per­so­nes que prac­ti­quen l'acti­vi­tat. I es fan clas­ses arreu.

Hi ha un mer­cat per a tot i les pun­tes tenen la capa­ci­tat d'adap­tar-se als nous temps. Si ara no es fan esto­va­lles o moca­dors, es fan arra­ca­des, qua­dres, fan­ta­sies... fins i tot com­ple­ments de ves­tits. I inter­net ajuda a bus­car cli­ents.

Les tro­ba­des juguen un paper deci­siu, perquè atra­uen para­dis­tes que nodrei­xen de fil i patrons les pun­tai­res. La majo­ria vénen de França, Holanda i Bèlgica, on la tra­dició de les pun­tes està molt arre­lada, amb fila­tu­res i esco­les. Els bel­gues van ser els pri­mers a crear mit­jançant patrons la punta numèrica exacta. Aquí els pro­duc­tes són molt limi­tats.

Perquè és molt difícil posar preu real a les hores i esforç que demana una peça. Dema­nes 200 euros per un moca­dor petit i la gent es posa les mans al cap. Però és que segur que ha cos­tat molt més!

I qui diu que no n'hi ha? És cert que a Cata­lu­nya, i a Arenys espe­ci­al­ment, el paper dels homes cor­res­po­nia a la venda de les pun­tes. Però a la resta d'Espa­nya i a l'Europa Cen­tral se'n veuen força.

És una blonda molt espe­cial de gran bellesa però de gran difi­cul­tat d'ela­bo­ració i vin­cu­lada a peces reli­gi­o­ses, com les albes o els roquets o per a roba de casa que només s'uti­lit­zava en oca­si­ons molt espe­ci­als. Arenys va ser un cen­tre pun­taire cap­da­van­ter durant el segle XVIII.

Van trans­for­mar-lo del tot, per­fec­ci­o­nant i agi­li­tant el pro­ducte i, sobre­tot, aba­ra­tint-lo. Les pun­tai­res van entrar a les fàbri­ques i els coi­xins es van que­dar a casa.

Sem­pre han exis­tit, tot i que cada muni­cipi té una espe­ci­a­li­tat que li és pròpia. Ara, a Arenys de Mar es fa molt bona feina.