Una ‘Traviata’ imperdible

Massa em sem­bla que a tots els que esti­mem el Gran Tea­tre del Liceu ens feia falta una vet­llada com ho va ser la sessió inau­gu­ral de La Tra­vi­ata (1853) de Giu­seppe Verdi. Massa dies havent de bre­gar amb l’ombra i la sos­pita de la pèrdua de pres­tigi de la ins­ti­tució com a con­seqüència de tan­tes coses que s’esca­pen de l’espai d’aquest arti­cle, aquesta Tra­vi­ata s’eri­geix com un immens cop de puny sobre la taula per venir a dir que amb la història d’un tea­tre de culte no s’hi juga. La par­ti­ci­pació de Nadine Sierra en el paper pro­ta­go­nista ja es pot defi­nir d’històrica, seguint l’exem­ple de les moltíssi­mes grans Vio­letta Valéry com ara Tebaldi, Scotto, Gru­be­rová o Caballé que han can­tat, al llarg del temps, aquest paper al Liceu.

Més enllà d’una voca­li­tat extra­or­dinària, la cre­ació tea­tral de Sierra deixa sense parau­les i és difícil no aca­bar amb llàgri­mes als ulls en més d’un moment de la funció. Al seu cos­tat, el tenor mexicà Javier Cama­rena va fer un més que interes­sant Alfredo Ger­mont. És evi­dent que la seva veu ha per­dut la bri­llan­tor que li per­me­tia afron­tar com pocs el reper­tori bel­can­tista, però el seu color vocal més mat li va per­me­tre sig­nar una bona actu­ació, mal­grat haver estat de baixa en molts assaigs com a con­seqüència d’una grip.

Per con­tri­buir al tri­plet, Artur Rucinski ens va bro­dar un Gior­gio Ger­mont d’exqui­si­desa i elegància super­la­ti­ves. Bon equi­li­bri en la resta de papers, lide­rats per una majes­tu­osa i aris­tocràtica Gemma Coma-Ala­bert (Flora Ber­voix) que han con­tribuït a fer-nos la idea que aquesta La Tra­vi­ata, repo­sició de la pro­ducció del desem­bre del 2020, és supe­rior. I és que la direcció d’escena de David McVi­car es posa total­ment al ser­vei de l’obra musi­cal, i no l’obra al ser­vei de les idees del direc­tor de torn tal com ara s’ha impo­sat com a dic­tum incon­tes­ta­ble.

Alguna cosa sem­blant passa amb la direcció de Gia­como Sagri­panti que sem­bla tenir en compte les con­tri­bu­ci­ons del fer orques­tral de l’his­to­ri­cisme. No pas en va, el títol verdià ja s’ha tocat amb ins­tru­ments ori­gi­nals i Sagri­panti n’ofe­reix una versió que subrat­lla com l’orques­tra s’ha de posar al ser­vei de la tragèdia bur­gesa de l’obra, metàfora de deter­mi­nats aspec­tes de la vida de Verdi, com també dels can­tants. Ras i curt: una gran Tra­vi­ata al Liceu que es pot veure fins al pro­per 2 de febrer. Imper­di­ble.