Poesia i veritat

Començo a veure Bright Star i sem­bla que la cosa fun­ci­ona. No hi ha cap rigi­desa en aquesta con­tem­plació de la vida del poeta anglès John Keats, vista des de la pers­pec­tiva de la dona que el va esti­mar. Al con­trari, ens sem­bla assis­tir al nai­xe­ment de l'amor entre dos joves, no entre una cele­bri­tat i una noieta rebel, la qual cosa atorga cre­di­bi­li­tat i sin­ce­ri­tat a allò que veiem a la pan­ta­lla. Fins i tot, per moments, hi ha tocs de comèdia ele­gant que tre­uen ferro i solem­ni­tat a la tragèdia lar­vada a cada imatge. La des­cripció de la vida de l'època –mit­jançant un rea­lisme sen­si­ble, no exempt de referències pictòriques en els enqua­dra­ments— defuig qual­se­vol cos­tu­misme en bene­fici d'una genuïna esti­lit­zació. Però a poc a poc aquest encís s'esva­eix. La direc­tora Jane Cam­pion –cone­guda pel seu trans­cen­den­ta­lisme post­mo­dern: vegeu El piano— con­si­dera que ja n'hi ha prou i passa a un melo­dra­ma­tisme més o menys con­tin­gut a mig camí entre la bio­gra­fia tele­vi­siva i la recre­ació eru­dita que, a més a més, vol ser poètica. Lla­vors la visió de l'època romàntica amb què havia començat la pel·lícula, feta d'al·lusi­ons i petits detalls sovint enci­sa­dors, deixa pas als grans ges­tos i sobre­tot a una cata­racta de cites, de car­tes i poe­mes reci­tats, que satura la nete­dat de les imat­ges i les porta per camins molt més tri­llats, per aquells sen­ders on la pedan­te­ria es dóna la mà amb la divul­gació pseu­do­cul­tu­ral, que ja sem­bla haver esde­vin­gut un dels grans sig­nes del nos­tre temps. I la pel·lícula acaba així, entre dues aigües, entre l'esforç per con­ser­var la melan­co­lia a mitja veu i la tendència irre­sis­ti­ble a no dei­xar pas­sar l'opor­tu­ni­tat de fer la-gran-bio­gra­fia-de-Keats.