La falsa nostàlgia

A OSS 117: Per­dut a Rio (2009), l'ante­rior pel·lícula de Mic­hel Haza­na­vi­cius, el pro­ta­go­nista (Jean Dujar­din), en la pell d'una revisió paròdica de l'agent secret Hubert Bonis­seur de la Bath –per­so­natge creat l'any 1949 per Jean Bruce (i, per tant, pre­de­ces­sor de James Bond)–, s'enfron­tava al nazi Von Zim­mel (Rüdiger Vogler) al cos­tat d'una cas­cada. El soroll de l'aigua no dei­xava escol­tar el seu diàleg i la dila­tació del moment obte­nia un gran efecte còmic. Una mica més enda­vant, l'agent OSS 117 i el dolent es tor­na­ven a tro­bar en un hos­pi­tal. Allà començava una per­se­cució, però amb una sin­gu­la­ri­tat: el ritme de per­se­gui­dor i per­se­guit es veia vio­len­ta­ment alen­tit pel fet que el pri­mer havia d'arros­se­gar el suport del sub­mi­nis­tra­ment de sèrum que por­tava engan­xat al braç i el segon havia d'esca­par recol­zat en un cami­na­dor. El resul­tat era una alte­ració del ritme tra­di­ci­o­nal­ment asso­ciat al slaps­tick del cinema mut: la per­se­cució més lenta mai vista en una pan­ta­lla.

Abans d'aca­bar la pel·lícula, Haza­na­vi­cius encara tenia temps de plan­tar els dos per­so­nat­ges sobre un dels braços esti­rats del Cristo del Cor­co­vado, men­tre el seu com­po­si­tor, Ludo­vic Bource, citava de manera força trans­pa­rent la par­ti­tura de Ber­nard Herr­mann per a Con la muerte en los talo­nes (1959). Obli­dava dir que OSS 117: Per­dut a Rio s'obria, també, amb un altre exer­cici d'estil: una picada d'ullet al cinema noir de la Nikkatsu dels anys sei­xanta, sus­ten­tada en una con­vin­cent tex­tura d'imatge i una paleta de colors que, pro­ba­ble­ment, apro­va­ria un eru­dit en la matèria. És molt pos­si­ble, lec­tor, que vostè no hagi vist OSS 117: Per­dut a Rio; jo tam­poc la vaig veure a les sales, però he pogut recu­pe­rar-la en DVD apro­fi­tant l'estrena de The artist, que, per molts espec­ta­dors, serà una de les sor­pre­ses de l'any. 0SS 117: Per­dut a Rio no va arri­bar a reu­nir ni 2.000 espec­ta­dors en tot l'Estat espa­nyol. The artist és la pel·lícula que veurà tot­hom. Fins i tot les nos­tres àvies (les que encara vis­quin).

I la situ­ació és injusta, perquè Haza­na­vi­cius ja era un direc­tor interes­sant abans de The artist: un cal·lígraf post­mo­dern, capaç de jugar amb la forma en un regis­tre de paròdia suau del cinema d'espies –una paro­dia de línia clara– situat a les antípodes del també eficaç, però pot­ser menys exqui­sit for­mal­ment, model de l'Aus­tin Powers de Mike Myers. La situ­ació també és injusta perquè mol­tes de les coses que el públic està aplau­dint a The artist el cine­asta ja les havia fet: l'exer­cici d'estil com a pròleg –tot i que aquí hi ha un sofis­ti­cadíssim joc amb el silenci i la repre­sen­tació del soroll d'una pla­tea entu­si­as­mada–, el cop d'ull no sols musi­cal a Hitch­cock i la fili­grana meta­lingüística amb la banda sonora (aquí, una pel·lícula muda, el high­light és en un mal­son sobre l'ús diegètic del so).

The artist és una joguina vir­tu­osa, molt ben escrita en imat­ges, ele­gant en el seu ús de res­sons cinèfils, que dra­ma­titza el tòpic de la cai­guda en desgràcia de les estre­lles del mut, obli­da­des quan va arri­bar el sonor. Un tema que ja havia trac­tat It hap­pe­ned in Hollywood (1937), de Harry Lach­man, amb un guió en què va col·labo­rar Sam Fuller, quan la situ­ació encara estava fresca: la història d'amor entre un cow­boy que no s'adapta al sonor i l'actriu que, pre­ci­sa­ment, troba en el sonor l'escala per ascen­dir cap al tri­omf. En rea­li­tat, no tinc cap pro­blema amb la falta d'ori­gi­na­li­tat de The artist; el que em pre­o­cupa és la seva con­dició de pro­ducte dis­se­nyat per ino­cu­lar en l'espec­ta­dor mitjà la falsa nostàlgia per un cinema que mai no ha vist i que, pro­ba­ble­ment, mai veurà, per molt que el fas­cini aquest ela­bo­rat miratge cinèfil.