Formes de la indignació

Mai s'havia encès un còctel Molo­tov de manera més fotogènica i seduc­tora que en les imat­ges que obren el vídeo musi­cal del tema No church in the wild, de Jay Z i Kanye West (a la imatge de baix), que ha diri­git Romain Gav­ras, fill del cine­asta Costa-Gav­ras. Hi ha una manera imme­di­ata –i, pro­ba­ble­ment, irre­fle­xiva– d'inter­pre­tar la imatge com a acte de suport estètic al clima d'indig­nació glo­bal. Hi ha, també, motius per sos­pi­tar de la sin­ce­ri­tat i la per­tinència de la imatge, que, pot­ser, indica una inqui­e­tant velo­ci­tat d'apro­pi­ació de les ico­nes de la indig­nació per part de la imatge publi­citària. Un riot chic que, de fet, és un acte polític: la neu­tra­lit­zació d'un acti­visme per part d'un dels més evi­dents llen­guat­ges del poder, el llen­guatge, de fet, de l'ene­mic.

Aquesta segona línia d'inter­pre­tació és la que desen­vo­lupa el peri­o­dista Gui­llermo Zapata a l'anàlisi que ha pen­jat en el seu bloc Casi­o­pea (blo­go­pea.word­press.com): “A tot el clip no hi ha ni una sola dona”, escriu, “aquesta retòrica de l'enfron­ta­ment és pura mas­cu­li­ni­tat que con­necta direc­ta­ment amb les decli­na­ci­ons d'estètica filo­gai poli­go­nera de Zack Sny­der a 300 (2006) [...]. Imat­ges que s'inse­rei­xen a l'hipotàlem, i acti­ven la tes­tos­te­rona, però que no pro­du­ei­xen res”. Les parau­les de Zapata res­so­nen espe­ci­al­ment quan es com­pleix un any del 15-M i convé recla­mar on dimo­nis són les noves mira­des capa­ces d'expli­car, amb les eines del cinema, el que va pas­sar, el que està pas­sant i el que, ine­vi­ta­ble­ment, es per­llon­garà en el nos­tre cris­pat futur imme­diat.

No deixa de resul­tar curiós –i pot­ser inqui­e­tant– que hagi estat un octo­ge­nari –el gran Basi­lio Martín Patino– l'únic nom de relleu de la vella guarda del cinema de l'Estat que, amb la urgència del moment, decidís endin­sar-se a l'Acam­pada Sol per docu­men­tar el que allí pas­sava. També convé seguir de prop l'evo­lució del pro­jecte “trans­me­dia, col·labo­ra­tiu, copy­left i sense ànim de lucre”, impul­sat per Pablo Soto, Stéphane M. Gru­eso i Patri­cia Hor­ri­llo, 15M.​cc, que es mate­ri­a­lit­zarà en un lli­bre, una pàgina web i un docu­men­tal que hau­ria de mar­car una relle­vant apor­tació en aquesta necessària trans­for­mació de les velles mane­res del cinema polític que reclama la nova rea­li­tat.

Men­tre qual­se­vol espec­ta­dor es pot sumar, a la seva manera, a la Marea Verda veient pel·lícules com ara Pro­fe­sor Laz­har i Els nens sal­vat­ges, la frac­tura gene­ra­ci­o­nal entre Costa i Romain Gav­ras és bon estímul per a la reflexió: la deva­lu­ació del com­promís en un estèril gest estètic.