Quadern de cinema
Alexander Payne, gran hereu d'una tradició fundada per Wilder i Sturges, aconsegueix la perfecta alquímia entre comèdia i drama
Descendents
–ni sentiment, ni arquetip– que es pugui reduir a
una sola idea
Ja que el nou treball d'Alexander Payne es presenta com una pel·lícula sobre la descendència, cal obrir aquest article amb la següent pregunta: d'on ve Alexander Payne? Un estaria temptat de donar una resposta doble: a) Payne és una de les darreres conseqüències d'un procés que va començar quan Preston Sturges i Billy Wilder es van rebotar amb Mitchell Leisen, un director fonamental al qual els dos gegants li retreien el fet de no tractar els seus guions amb prou respecte.
Es podria dir molt sobre aquest debat –Leisen va arrossegar durant anys la (injusta) mala fama que li va tallar a mida la llengua viperina de Wilder i és força difícil resoldre el debat sobre qui hauria de dominar en el duel entre lletra i posada en escena–, però el cert és que, a partir d'aquell conflicte, s'afirma en el cinema nord-americà la figura del guionista (esdevingut) director, arquetip que ha generat els seus monstres (Paul Haggis, sense anar més lluny), però que també té les seves particulars declinacions interessants en un Hollywood –el d'ara mateix– que no deu ser massa benigne per a la supervivència d'aquella espècie: Jason Reitman i Alexander Payne serien els primers grans exemples que em vindrien al cap.
Però... b) Payne i, sobretot, pel·lícules com A propósito de Schmidt (2002), Entre copes (2004) i Los descendientes (2011), també deriven d'aquell somni frustrat d'un Hollywood adult en què varen somniar cineastes com ara Bogdanovich, Hal Ashby, Francis Ford Coppola i Martin Scorsese al llarg dels anys 70 i que la consolidació de l'estètica de la immaduresa de George Lucas, Spielberg i els seus deixebles va frustrar a principis dels 80. No deu ser casual que Payne hagi estat set anys sense dirigir: potser ell, com el personatge de George Clooney en aquesta pel·lícula, és, en algun sentit, un fi de raça.
Los descendientes, que ja ha tingut la benedicció del Globus d'Or, marca la màxima sofisticació d'un projecte creatiu que es va obrir amb un treball inexplicablement inèdit al nostre país: Citizen Ruth (1996), comèdia negra en què Laura Dern interpretava una politoxicòmana embarassada, que tant els grups proavortament com les legions provida es disputaven com a imatge simbòlica. Citizen Ruth abordava les ambigüitats de tot debat ideològic, de la mateixa manera que Election (1999) feia servir un miratge –la comèdia d'institut– per construir un discurs sobre els clarobscurs de la democràcia. A Los descendientes també entren en quarantena diverses idees rebudes: d'entrada, la d'un Hawaii de postal, paradigma de la ciutat-en-vacances-permanents. Aquí Hawaii és un territori per a l'aïllament sentimental i la malenconia: fins i tot, les cançons hawaianes que puntuen la banda sonora es desgranen en clau de lament.
També es parla de la pèrdua dels éssers estimats d'una manera tan poc habitual en el cinema nord-americà com propera al xoc de sentiments enfrontats que qualsevol pot experimentar en el món real: el llit d'una dona en coma no és només l'antesala del dol, sinó la pantalla sobre la qual projectar tant esclats elegíacs com ressentiments. Los descendientes és una pel·lícula que fa plorar, però que, pocs segons després d'haver premut aquella tecla, obliga l'espectador a bloquejar una rialla que, a primer cop d'ull, podria semblar inapropiada. Hi ha qui diu que Clooney no és versemblant com a marit burlat: Payne demostra que no hi ha res –ni sentiment, ni arquetip– que es pugui reduir a una sola idea. De la mateixa manera que el llit on reposa un cos en estat terminal no només és territori del plor, Payne sap que l'adulteri sovint no té res a veure amb el físic. De vegades, ni tan sols amb el sexe.
