Gran angular

Felip Massot

President de Vertix

“S'equivoca qui diu que els empresaris no volen el dret a decidir”

Tenim gent que podria estar treballant esperant els permisos d'obres
Trigarem 10 anys a assolir una producció normalitzada de pisos nous
Qui va comprar entre el 2003 i el 2008 ha perdut, però qui compri ara guanyarà
El sector immobiliari ha viscut un tsunami i ens hem d'adaptar
El diner és covard i conservador i per això els empresaris es mantenen callats
El canvi es nota amb els bancs, ara diuen sí a coses que fa un any deien que no

Felip Mas­sot és un d'aquells empre­sa­ris fets a si matei­xos, dels que van començar del no res i que avui, a pesar de la forta crisi, del “tsu­nami” com pre­fe­reix dir-ne ell, que ha arra­sat l'eco­no­mia i el sec­tor immo­bi­li­ari en par­ti­cu­lar, con­ti­nuen pen­sant i pla­ni­fi­cant nous pro­jec­tes. Des del 1972, any en què va fun­dar Ver­tix, la immo­biliària ha aixe­cat prop de 13.000 habi­tat­ges, bàsica­ment a Cata­lu­nya, i ha con­tribuït a cons­truir el nou pai­satge urbà de loca­li­tats com Gavà o Vila­de­cans, on va ini­ciar la seva acti­vi­tat.

Però la figura de Mas­sot ha tras­pas­sat les pàgines salmó en més d'una ocasió, bàsica­ment per ser una excepció dins el món empre­sa­rial a l'hora de defi­nir-se sense embuts al cos­tat de CiU. Una rara avis en un món on les opi­ni­ons polítiques es dei­xen per als sopars en família.

Com a empre­sari com veu el moment polític que viu Cata­lu­nya?
Sobre­tot sense pors. Hem de ser ago­sa­rats i seguir el pre­si­dent Mas. Evi­dent­ment que qual­se­vol posició és legítima i que no totes les orga­nit­za­ci­ons empre­sa­ri­als mos­tren les matei­xes sen­si­bi­li­tats, però qui diu que els empre­sa­ris no estem per donar suport al procés va abso­lu­ta­ment equi­vo­cat. Els empre­sa­ris som tots, els grans, els mit­jans i els petits, i estic con­vençut que si un dia els reu­nim a tots hi haurà una majo­ria clara que es mos­trarà a favor del procés.
Ales­ho­res per què costa tant que empre­sa­ris de referència es pro­nunciïn ober­ta­ment a favor del dret a deci­dir?
Perquè els diners són covards i con­ser­va­dors per defi­nició i per això la majo­ria dels empre­sa­ris es guar­den les seves opi­ni­ons, per por de les con­seqüències. Però jo con­ti­nuo insis­tint que la gran majo­ria té un sen­ti­ment sobi­ra­nista, de major o menor grau, i en tot cas l'única manera de saber-ho és anant a votar.
I vostè els dels qui veuen brots verds en l'eco­no­mia?
Estic con­vençut que aquest 2014 serà millor que el 2013, no molt millor però sí una mica, i això ja és un canvi.
I al sec­tor immo­bi­li­ari?
A poc a poc estem assi­mi­lant la nova situ­ació, ha pas­sat un tsu­nami i ens hem d'acos­tu­mar a la nova rea­li­tat, però no és fàcil perquè aquest tsu­nami ha fet can­viar els valors de referència. El sis­tema finan­cer s'ha tro­bat que havia dei­xat 50 a un empre­sari que posava uns altres 50 per com­prar una fàbrica que valia 100, i ara resulta que aque­lla fàbrica val 20 i el banc ha per­dut 30. Això és molt difícil de ges­ti­o­nar. Els bancs han estat qua­tre o cinc anys sense finançar res i molt menys al meu sec­tor, i ara amb les engru­nes que han que­dat després del tsu­nami hem de ser capaços de tro­bar altre cop la nor­ma­li­tat.
I què s'hau­ria de con­si­de­rar nor­mal al sec­tor?
Evi­dent­ment la nor­ma­li­tat al sec­tor no és la del 2006 sinó més aviat la del 1997. Jo acabo de com­prar solars nous a preus del 1997. Abans venia pisos al Prat per 320.000 euros i ara els venc per 200.000. Molt bé, doncs m'he d'adap­tar. Hi ha molta gent que aguanta les empre­ses sense gua­nyar diners amb l'espe­rança que a poc a poc s'anirà arre­glant la situ­ació.
I la situ­ació s'està començant a arre­glar ja?
El procés de recu­pe­ració el notes sobre­tot amb els bancs. Al que fa un any i mig et deien que no ara et diuen que sí i a coses que ara et diuen que no, d'aquí a uns mesos diran que sí, perquè al final aquest és el seu negoci, i no dei­xar diners a l'Estat i com­prar bons. Això és eco­no­mia vir­tual.
I en aquest procés de recu­pe­ració, les admi­nis­tra­ci­ons aju­den o posen pals a les rodes?
Pals a les rodes, perquè el sis­tema es tan far­ragós i pesa tant que para­litza els pro­pis polítics. Situ­a­ci­ons com la que es viu als Estats Units, on pots obrir una botiga demà i por­tar els papers demà pas­sat aquí són impen­sa­bles.
Però el pro­blema és que arri­bem a uns nivells absurds. Per exem­ple, jo tinc dema­nats a l'Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona uns per­mi­sos per fer obres al car­rer des de fa dos mesos i anant bé no espero que em con­tes­tin fins d'aquí a qua­tre mesos. I resulta que en aquesta obra hi tre­ba­lla­ran direc­ta­ment unes 30 per­so­nes, i indi­rec­ta­ment un cen­te­nar, però de moment aques­tes per­so­nes estan de braços ple­gats, espe­rant. I això no pot ser, i menys amb els nivells d'atur que tenim.
Real­ment no sem­bla molt lògic.
Un altre exem­ple. El 15 de desem­bre vam aca­bar una pro­moció al Prat de 78 habi­tat­ges de pro­tecció ofi­cial en règim con­cer­tat. D'aquests, 72 ja esta­ven venuts en aca­bar-los, però fins la set­mana pas­sada no els hem pogut entre­gar perquè hem estat espe­rant el vis­ti­plau de les dife­rents admi­nis­tra­ci­ons.
Després d'anys d'una relació pot­ser algun cop massa estreta entre pro­mo­tors i polítics, la crisi els va con­ver­tir en els dolents i no sem­bla que el sec­tor immo­bi­li­ari s'hagi tret aquest estigma de sobre ni resulta fàcil sen­tir un polític par­lar del seu paper en la recu­pe­ració econòmica.
Aquest és un sec­tor maleït per defi­nició. Si un fabri­cant de pan­ta­lons et diu que el seu bene­fici sobre el pro­ducte és d'un 20%, ningú ho veu mala­ment, però si ho diu un pro­mo­tor, ales­ho­res ja és una altra cosa. I en part és nor­mal i ho entenc perquè un pis et costa 300.000 euros i el pagues durant 30 anys, i per tant a la gent li resulta molt més fàcil par­lar d'espe­cu­lació.
Home, una mica d'espe­cu­lació hi va haver per gene­rar tanta bom­bo­lla...
Durant cinc o sis anys el sec­tor no ha pogut començar cap pro­jecte perquè es van fer massa habi­tat­ges i la mei­tat en llocs on no tocava. Però la culpa no és només dels pro­mo­tors, ni dels bancs, la culpa és de tots. Els polítics també s'han gas­tat el que no tenien i ara veiem notícies de túnels de l'AVE fan­tas­mes que mai s'hau­rien d'haver fet. I res­pecte als pro­mo­tors, és veri­tat que ens hem equi­vo­cat molt, però en 30 anys hem tin­gut molts més encerts que equi­vo­ca­ci­ons, i ara és moment de tirar enda­vant amb la recu­pe­ració i no d'estar acu­sant-nos els uns als altres.
I què fem amb tot l'habi­tatge que s'ha cons­truït de més?
Si aga­fem el mapa de Cata­lu­nya i dibui­xem una àrea al vol­tant de Bar­ce­lona que pugi des de Cas­tell­de­fels fins a sota de Mataró, en aquesta zona hi viuen 4,5 mili­ons de per­so­nes i aquí falta habi­tatge. En canvi, a la resta del mapa, on no arri­ben als 3 mili­ons de per­so­nes, sobra habi­tatge a punta pala. Al Prat jo acabo una pro­moció i aquell dia ja la tinc gai­rebé venuda. Els habi­tat­ges de costa també aca­ba­ran tenint sor­tida perquè la gent apro­fi­tarà per adqui­rir una segona residència a preus bai­xos. Ara bé, a Tàrrega es podran ven­dre els cen­te­nars de pisos que es van pro­jec­tar pen­sant en la demanda que por­ta­ria la presó? És clar que no.
Quan es con­si­de­rarà nor­ma­lit­zat el sec­tor pro­mo­tor?
Jo situo la demanda nor­mal en uns 25.000 habi­tat­ges nous a l'any a Cata­lu­nya. Ara estem en nivells molt infe­ri­ors als 10.000 i n'havíem arri­bat a pro­jec­tar 70.000 en un any. Cap dels dos extrems té sen­tit.
I què cal per arri­bar a aquests 25.000?
Sobre­tot que a poc a poc es vagi gua­nyant esta­bi­li­tat a la feina. L'objec­tiu és que 1,5 mili­ons dels 6 mili­ons d'atu­rats que hi ha ara al con­junt de l'Estat tro­bin feina, i per arri­bar a això podem neces­si­tar deu anys. En tot cas el que cal és que la gent vagi aga­fant con­fiança. Jo acabo de com­prar nous solars i feia cinc anys que no com­prava res. Ara falta que el sec­tor finan­cer acabi d'acom­pa­nyar, però hem de pen­sar que la sor­tida serà molt lenta.
Què pensa de la nova taxa sobre els pisos buits que ultima el govern català?
Això és una bar­ba­ri­tat, i estic con­vençut que s'ho aca­barà car­re­gant el Cons­ti­tu­ci­o­nal perquè no té cap sen­tit.
Tam­poc està gaire d'acord amb el dis­curs polític que ara aposta pel llo­guer...
Ens diuen que llo­guem, però això és una bes­ti­esa. Avui un pis a Sant Cugat amb pàrquing, pis­cina i tres habi­ta­ci­ons pot cos­tar 240.000 euros. N'hauràs d'avançar uns 75.000, i si no hi arri­bes, tran­quil, t'aju­daré. Per la resta plan­te­gem una hipo­teca a 30 anys amb una quota de prop de 800 euros, una xifra molt asse­qui­ble. Però és que a més aquest pot ser el teu pla de pen­si­ons, els 800 que no hauràs de pagar de llo­guer quan arri­bis als 65 anys. I això, tenint en compte que el futur del sis­tema públic de pen­si­ons no està gens clar, és molt impor­tant.
Però la crisi ha posat en dubte que com­prar un pis sigui una bona inversió...
Si mirem enrere i comen­cem des de l'any 80, els únics que han patit aquesta pèrdua de valor són els qui van com­prar entre 2003 i 2008, en aquests casos el seu habi­tatge avui val menys. Però tota la resta han gua­nyat.
Són cinc anys però pesen molt perquè són els més recents...
Els pocs que han pogut com­prar des del 2011 ja no per­den.
És bon moment per inver­tir?
Abso­lu­ta­ment, sabent sem­pre el que es com­pra. Ningú pot espe­rar que els preus pugin a llocs com Molle­russa, però a l'àrea metro­po­li­tana segur que sí.

De Belianes a la zona alta de Barcelona

Quan Felip Massot va arribar a Barcelona tenia 16 anys i una maleta més aviat buida. Es va instal·lar en una pensió i va enllaçar petites feines fins que amb 27 anys va muntar el seu propi negoci, una oficina de compravenda de pisos a Viladecans. Les coses van anar bé i allò es va convertir en l'embrió del que acabaria sent una de les grans promotores catalanes.

Vora dels 70, Massot té clar que si encara va cada dia a treballar és perquè l'apassiona el que fa. Construir pisos l'omple quasi tant com col·leccionar art -té més de cent quadres i entre ells destaquen els d'artistes com Barceló o Tàpies-, i tot i que la seva filla ja està incorporada a l'empresa no té pressa per jubilar-se. Gaudeix mirant des del seu despatx la plaça Belianes -ell la va construir i va proposar el nom a l'Ajuntament-, i mostrant l'olivera que hi ha plantada i que van portar des del seu poble.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia