Gran angular

I ara, la crisi canviària?

Estem assistint a l'aparició del que pot ser un nou risc per a l'economia mundial. Després dels problemes del mercat immobiliari, del sector financer i del deute públic, ara arriba un nou ‘fantasma': la crisi canviària

De manera simi­lar a com ho va fer l'OCDE, la set­mana pas­sada l'FMI va revi­sar a la baixa les seves pre­vi­si­ons de crei­xe­ment per a l'eco­no­mia mun­dial per als pro­pers anys. Després d'una pri­mera mei­tat de 2010 en què l'eco­no­mia mun­dial sem­blava recu­pe­rar una tra­jectòria ascen­dent, les pers­pec­ti­ves per a la tar­dor no són tan favo­ra­bles. Estem assis­tint a l'apa­rició del que pot ser un nou risc per a l'eco­no­mia mun­dial. Després dels pro­ble­mes del mer­cat immo­bi­li­ari, del sec­tor finan­cer i del deute públic, ara arriba un nou fan­tasma: la crisi canviària.

Les pre­o­cu­pa­ci­ons ara es cen­tren en els efec­tes deses­ta­bi­lit­za­dors que poden tenir sobre els Estats Units i sobre la Zona Euro les polítiques canviàries de les eco­no­mies emer­gents, espe­ci­al­ment de les asiàtiques. Mol­tes eco­no­mies asiàtiques estan superant la crisi amb un model de crei­xe­ment basat en l'estalvi intern, l'acu­mu­lació de reser­ves i l'expor­tació. En con­cret, aques­tes eco­no­mies estan acu­mu­lant reser­ves deli­be­ra­da­ment amb l'objec­tiu d'evi­tar l'apre­ci­ació de les seves mone­des que s'hau­ria de pro­duir tenint en compte els seus ele­vats superàvits comer­cial i de capi­tal. Tot i que aquesta estratègia els per­met man­te­nir la com­pe­ti­ti­vi­tat de les seves expor­ta­ci­ons en els mer­cats inter­na­ci­o­nals i, per tant, man­te­nir els seus rit­mes de crei­xe­ment, també tenen un efecte nega­tiu sobre la seva demanda domèstica, que s'ha d'enfron­tar a preus d'impor­tació més alts i, per tant, a una major inflació i a tipus d'interès més alts. L'exem­ple més cone­gut és el de la Xina, que, segons diver­sos estu­dis, manté la seva moneda –el iuan o ren­minbi– entre un 20% i un 40% per sota del que hau­ria de ser el seu valor d'equi­li­bri. Venent iuans i com­prant altres mone­des, la Xina acon­se­gueix man­te­nir el seu tipus de canvi feble afa­vo­rint així les seves expor­ta­ci­ons. Aquesta situ­ació no és nova, però la gene­ra­lit­zació d'aquesta estratègia entre les eco­no­mies emer­gents amb l'objec­tiu de no per­dre quota d'expor­ta­ci­ons està posant en una situ­ació molt difícil les eco­no­mies desen­vo­lu­pa­des, que enmig d'un fort ajust fis­cal con­fi­a­ven sor­tir del túnel amb les ven­des a l'exte­rior i veuen que això és molt difícil amb les seves divi­ses tan cares. Aquest és el prin­ci­pal risc de l'eco­no­mia mun­dial durant els pro­pers mesos i el que explica la revisió a la baixa de les pre­dic­ci­ons rea­lit­za­des per l'OCDE i l'FMI. Tal com podem obser­var al gràfic, fins i tot l'any 2009, en què el comerç inter­na­ci­o­nal va expe­ri­men­tar un fort retrocés, hi havia una clara asi­me­tria entre les prin­ci­pals eco­no­mies expor­ta­do­res i impor­ta­do­res, unes diferències que difi­cul­ten l'inici de la sor­tida de la crisi (per cert, tot i la forta dava­llada del con­sum i la inversió l'any 2009 l'eco­no­mia espa­nyola ocu­pava la posició 16 pel que fa a quota d'expor­ta­ci­ons amb un 1,7% de les expor­ta­ci­ons totals i la posició 13 pel que fa a les impor­ta­ci­ons amb una quota del 2,3%).

A curt ter­mini, aquesta situ­ació no té fàcil solució. L'única estratègia que sem­bla fac­ti­ble és una major coor­di­nació entre els dife­rents països impli­cats que per­meti cor­re­gir la situ­ació de manera lenta però gra­dual (en línia amb les mesu­res que la Xina ja va anun­ciar abans de l'estiu, però que no han estat sufi­ci­ents). En aquest sen­tit, el paper de l'FMI i d'altres ins­ti­tu­ci­ons inter­na­ci­o­nals com el G-20 hau­ria de ser molt més actiu a l'hora de pro­moure aquesta major coor­di­nació. Cal dir, però, que no hi ha gaire raons per l'opti­misme: en pri­mer lloc, a la Xina una apre­ci­ació del tipus de canvi podria tenir efec­tes devas­ta­dors sobre les expor­ta­ci­ons i sobre els seus rit­mes de crei­xe­ment econòmic i sobre els seus nivells d'ocu­pació i atur. Encara que aquests efec­tes no fos­sin d'una mag­ni­tud molt ele­vada, hi hau­ria greus con­flic­tes soci­als (moti­vats per la legi­ti­mi­tat del seu règim polític) que el govern xinès no estarà dis­po­sat a assu­mir. En segon lloc, l'experiència del Japó durant els anys vui­tanta del segle pas­sat genera força des­con­fiança en aquest sen­tit. El 1985 els minis­tres d'eco­no­mia del G-5 i els gover­na­dors dels bancs cen­trals d'aquests països van acor­dar inter­ve­nir en els mer­cats can­vi­a­ris amb l'objec­tiu de depre­ciar el dòlar i afa­vo­rir així la reducció del dèficit comer­cial dels Estats Units i una recu­pe­ració del crei­xe­ment econòmic inter­na­ci­o­nal. El resul­tat va ser que el ien es va apre­ciar un 50% entre 1985 i 1987.

el diner del japó.

Amb l'objec­tiu d'acti­var la demanda interna, la quan­ti­tat de diner al Japó va créixer en el mateix període per sobre del 8% anual. El resul­tat final és cone­gut: el superàvit per compte cor­rent de Japó no es va reduir i el resul­tat final va ser una impor­tant desac­ce­le­ració econòmica i l'inici de la llarga d'etapa d'estan­ca­ment de l'eco­no­mia nipona. Segur que el govern xinès té molt pre­sent aquest capítol de la història econòmica recent. Com ja han apun­tat alguns mit­jans, comença “la guerra de les mone­des”.

Les perspectives per a l'Estat espanyol tampoc milloren

L'estimació que realitza el Banc d'Espanya sobre l'evolució del PIB del tercer trimestre de 2010 i que es va conèixer la setmana passada posa de manifest que l'economia espanyola està estancada respecte a la primera meitat de 2010. Aquest estancament esta relacionat amb l'anticipació de les compres a la pujada de l'IVA, però també amb la manca de perspectives de millora al mercat laboral. Tot i ser un tema recurrent, l'estudi sobre la crisi de l'economia espanyola publicat per FEDEA fa uns dies torna a insistir en la necessitat d'acabar amb la dualitat entre treballadors fixos i temporals com a prerequisit pel canvi de model productiu.

Si no s'actua en aquest sentit, l'informe pronostica que l'economia espanyola s'estancarà durant els pròxims cinc anys -això significa que tindrà taxes de creixement nul·les o molt baixes- i que la taxa d'atur trigarà entre sis i set anys a apropar-se a la mitjana europea. Un dels estudis inclosos a l'informe sosté que si a l'Estat espanyol la diferència entre els costos d'acomiadament indefinits i temporals fos similar a l'existent a França, la taxa d'atur -que el 2007 estava en el 8% i ara frega el 20%- hauria augmentat un 40% menys del que ho ha fet.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.