Un 2010 de pitet

Reco­nec que aquest estil de Pedrosa de fer les coses em supera. Ara em pas­sejo i els trec un món, ara des­a­pa­rec i ho enlles­tim amb qual­se­vol excusa. Certa, per des­comp­tat. Després de cur­ses com la d'ahir no podem evi­tar pre­gun­tar-nos on arri­ba­ria aquest noi si acon­seguís ama­nir amb unes gotes de con­sistència el seu cone­gut, i reco­ne­gut, talent. Si fos capaç, quan no tot és al seu lloc, de tro­bar petroli i empi­par. De tocar els pebrots, en defi­ni­tiva, als qui es juguen la glòria autèntica, la dels diplo­mes. El temps és més ràpid que cap d'aquests fenòmens, i en un no res, l'ídol precoç, el futur de la cate­go­ria reina en parau­les dels més ente­sos del barri, se'ns ha fet gran. El temps s'ha exhau­rit i no es farà rea­li­tat aque­lla des­me­su­rada il·lusió que, pot­ser entre tots, vàrem engrei­xar com una gran bola de neu. Si era gai­rebé un nen, quan vàrem somiar que sot­me­tia Valen­tino! En què devíem pen­sar?

Ahir, a València, va que­dar clar que ens espera un gran cam­pi­o­nat la tem­po­rada vinent. I he de reconèixer, amb molt de gust, que tan Pedrosa com Sto­ner tenen més pos­si­bi­li­tats de pro­ta­go­nisme que les que els atorgàvem fa poques set­ma­nes. La malal­tia encara mis­te­ri­osa de l'aus­tralià i les quei­xes rei­te­ra­da­ment pre­o­cu­pants que ha fet de la seva moto el pilot català no ens dei­xa­ven veure la llum. Mea culpa, el 2010 tor­narà a ser, en el pit­jor dels casos, un pols a qua­tre mans. Pitets a punt.