Magra democràcia

Fran­cesc Homs s'ha dei­xat anar i n'amo­lla de l'alçada d'un gra­ta­cel. L'excon­se­ller i actual dipu­tat al Congrés espa­nyol deu haver arri­bat a la con­clusió que mort per mil, mort pel deu mil. Gran dita, que els audaços i els des­es­pe­rats fan seva. Sense esca­tes a la llen­gua, Homs diu tot el que pensa sobre la “inves­ti­gació” a què s'ha de sot­me­tre al Tri­bu­nal Suprem per la rebel·lia del 9-N i a instàncies forçades del PP. Inés Arri­ma­das, desin­for­mada o tram­posa, va acu­sar-lo l'altre dia de dir una cosa davant el jutge i una altra davant els mit­jans. Qui li ho ha dit? Fernández Díaz? No ho sem­bla gens. Més aviat, la coherència d'Homs és extrema aquesta vegada i manté un dis­curs sense fis­su­res que pot cau­sar-li molts pro­ble­mes. L'excon­se­ller ha car­re­gat con­tra la fis­ca­lia i con­tra el mateix Tri­bu­nal. Ha acu­sat el pri­mer de “braç armat del PP” i ha afir­mat que el segon ja té la sentència “dic­tada”. Cone­guts els pre­ce­dents i l'estil que defi­neix el PP i el govern de Rajoy, més que acu­sa­ci­ons, es tracta d'obvi­e­tats. Homs tira al dret. Quan un con­tri­bu­ent arriba davant un tri­bu­nal habi­tu­al­ment el seu advo­cat l'alerta sobre el caràcter del jutge: “Amb aquest, més val que par­lis cas­tellà i et dei­xis de gai­tes.” Las qüestió és sot­me­tre's. Fran­cesc Homs no ho ha fet. Canta les veri­tats. El minis­tre de Justícia, Rafael Catalá, senyor de la fis­ca­lia, l'ha acu­sat de fer “un magre favor a la democràcia”. S'equi­voca Catalá. La magra, a Espa­nya, és la democràcia mateixa. Ell n'és la cons­ta­tació.