El papa que no estimava el grec

Quan pensem –si és que hi pensem– en els papes del Renaixement, ens ve immancablement al cap la figura controvertida, genial i excessiva del nostre valencià, Alexandre VI. En comparació, els altres papes semblen modestos aprenents, fins i tot el seu oncle, que va precedir-lo d’uns anys en el càrrec com a Calixt III. En realitat alguns altres papes van tenir carreres plenes d’exageracions, amb barreges fascinants de vicis i virtuts. M’impressiona, per exemple, Pau II, o sigui Pietro Barbo, que va regnar a les terres cristianes entre 1464 i 1471, és a dir a mig camí dels dos Borja que van fer de papa. Pau II tenia per al luxe un gust immoderat, i per les festes fastuoses un afany de poca mesura. Però el que més m’interessa d’aquest personatge és la influència que va exercir i que va perdurar probablement fins al segle XIX, sobre la visió catòlica de les llengües antigues. No costaria gaire titllar-lo de paranoic, ja que durant el seu regnat pontifical va mostrar una enorme malfiança envers la llengua grega, de la qual va aconseguir fer minvar de manera significativa l’estudi i l’aprenentatge. Pensava que el grec antic no s’havia desprès del seu tuf de paganisme. Si existia un lligam tan fort entre llengua llatina i cristianisme, devia imaginar que un lligam de mateixa natura podia existir entre grec antic i culte pagà. Estudiar el grec antic podia portar a venerar Zeus o Atena? Llegir La Ilíada o L’Odissea podia conduir, doncs, al sacrilegi, a l’heretgia o, pitjor, a l’apostasia?

L’acte més important del seu regnat pel que fa a les llengües va ser el tancament de l’Acadèmia Romana, un cercle d’erudits que van passar a frec de la foguera pel seu afany d’estimar la cultura antiga. Alguns d’aquests van ser empresonats i torturats però, al final, van ser exculpats pel tribunal, que no va saber retreure’ls res.

Aquests acadèmics eren sospitosos d’haver iniciat de nou el camí del paganisme antic. En realitat, el fundador i principal animador de l’Acadèmia Romana, Giulio Pomponio Leto, semblava professar una mena de nostàlgia total dels temps antics. El seu gust per les lletres i la cultura antiga, llatina i grega, sembla que va impulsar-lo a organitzar algunes manifestacions, més o menys secretes, durant les quals es reconstituïen alguns ritus religiosos. Una actitud que seria titllada, avui, de romàntica i que llavors, encara que fos merament estètica, va portar-lo a la presó, a la tortura i a frec de l’execució. Una vegada tancada la seva acadèmia i amenaçats els lectors dels clàssics grecs, la llengua grega va començar un procés d’encongiment, exclosa de mica en mica de les biblioteques i de les escoles romanes i, per extensió progressiva, del món cristià. Més aviat caldria dir del món catòlic, ja que de bon principi el protestantisme, poques desenes d’anys després de la mort de Pau II, va assumir el llegat grec sense prejudicis.

I així a partir del segle XVI es va dibuixar una mena de tall al mig d’Europa entre el món catòlic que venerava el romà Virgili i la seva Eneida, però que només tenia constància d’Homer de manera cada vegada més indirecta, i el món protestant que per rebuig del llatí eclesiàstic i pontifical, feia el moviment invers. Caldrà esperar el final del segle XIX per veure realitzar-se la reconciliació dels antics, grecs i romans de nou companys de viatge, Homer i Virgili de nou traduïts sense embuts ni fàstics, tal com Déu mana. O més aviat tal com Déu hauria hagut de manar de bon principi.