La Catalunya real

Aquesta és una escena certa ocor­re­guda un dia de tar­dor, a pri­mera hora del matí, al parc de la Ciu­ta­de­lla.

L’home que ara passa cor­rent per davant l’entrada prin­ci­pal del Par­la­ment de Cata­lu­nya ho fa, com té per cos­tum, sense por­tar cap rellotge al canell, per això ja hi ha els altres que en por­ten i la pos­si­bi­li­tat de dema­nar l’hora a un estrany.

Davant mateix de l’entrada de l’antic pol­vorí de la Ciu­ta­de­lla una agent dels Mos­sos d’Esqua­dra, dona de mit­jana edat, cabell fosc i rin­xo­lat, fa guàrdia amb cara de no tenir cap nove­tat impor­tant per expli­car. La nove­tat és l’home que en pas­sar cor­rent pel seu davant li demana en llen­gua cata­lana:

- “Que té hora?”

I l’agent, en un cas­tellà per­fecte, res­pon dili­gent:

-“Son las nueve y cuarto.”

I l’home s’allu­nya cor­rent, enfi­lant el camí del Mamut, i la dona poli­cia segueix al seu lloc de guàrdia.

Dins el Palau del Par­la­ment, els polítics piròmans que van per Espa­nya asse­gu­rant que Cata­lu­nya per­se­gueix el cas­tellà, de ben segur que no expli­ca­ran que la dona poli­cia que vigila l’entrada de la segona ins­ti­tució més impor­tant del país fa ser­vir l’espa­nyol amb abso­luta nor­ma­li­tat. Han men­tit tant, han per­ver­tit tant el seu dis­curs per defor­mar la rea­li­tat de tolerància i con­vivència que es viu a Cata­lu­nya, que ara si expli­ques­sin la veri­tat ja ningú els creu­ria. N’hi ha perquè la dona poli­cia els negui la salu­tació i l’hora.