La pota del poltre

Com tot­hom em sem­bla que sap, a les esco­les de la meva època hi havia unes assig­na­tu­res mig mar­gi­nals però d’apro­vació obli­gatòria que rebien el nom de “les tres maries”. Una era la de religió. Com que anava a una escola con­fes­si­o­nal la impar­tia un capellà. Les altres dues eren for­mación del espíritu naci­o­nal (FEN) i gimnàstica, i ana­ven a càrrec del mateix mes­tre. L’assig­na­tura de religió m’agra­dava, sobre­tot quan entrava en els epi­so­dis bíblics. Passàvem uns lli­bres il·lus­trats per Bat­llori Jofré, un dibui­xant influït per Jun­ceda que un dia vaig saber que va ser el pare del nino­taire polític de La Van­guar­dia Toni Bat­llori. La gimnàstica quan obli­gava a sal­tar “apa­rells” em ter­ro­rit­zava. Mai no vaig arri­bar a superar el pol­tre. No diguem el plint. Un dia, una de les qua­tre potes del pol­tre es va tren­car pel pes abu­siu d’un sal­ta­dor. Vaig fer els meus càlculs: “tri­ga­ran a repa­rar-lo i arri­ba­rem a final de curs alli­be­rats de sal­tar-lo”. L’endemà, el pol­tre pre­sen­tava pota nova. Un nen de la classe tenia el pare fus­ter i havia ofert els seus ser­veis al mes­tre. De vega­des el veig pel car­rer. Deu haver fet mol­tes coses a la vida perquè és sei­xantí com jo, però sem­pre me’l miraré com qui no em va donar treva amb l’apa­rell que tenia nom d’ins­tru­ment de tor­tura. Els lli­bres de FEN, per­do­nin, em dis­tre­ien. Con­te­nien con­tes, sobre­tot els dels pri­mers cur­sos. Devien trans­me­tre doc­trina inten­ci­o­nada, però també en trans­me­tien els tebeos i la tele­visió. Un dels lli­bres es deia Vela y ancla. El mes­tre ens va dir que el títol tenia doble sen­tit: “velar”, d’estar des­pert i alerta, i “anclar”, de man­te­nir-se ferm. Un altre era Apren­diz de hom­bre. Els escrits que con­te­nia havien estat aple­gats per Gon­zalo Tor­rente Balles­ter, l’escrip­tor que molts anys més tard, ja en democràcia, va defen­sar que els arxius cata­lans requi­sats per Franco havien de res­tar a Sala­manca “por derecho de con­quista”. Un dels con­tes no era un conte sinó un dis­curs de José Anto­nio Primo de Rivera sobre la uni­dad de España. Hi ha nens de la meva classe que han sor­tit matemàtics, met­ges, his­to­ri­a­dors, suposo que per influència de les assig­na­tu­res que vam pas­sar. Fins i tot un ha estat gim­nasta, i uns altres, prac­ti­cants reli­gi­o­sos. No en conec cap que sortís falan­gista, més aviat al con­trari. El FEN no va pro­jec­tar cap influència en les nos­tres vides. El mes­tre, perquè era un gan­dul, perquè veia venir el tom­bant de les coses o perquè els cape­llans li havien dema­nat mode­ració, tam­poc no hi va inci­dir gaire. M’havia arri­bat a pen­sar que era un fet gene­ral. Avui hi ha con­vo­cada a Madrid una mani­fes­tació agres­siva a favor de la uni­dad de España, con­tra el diàleg amb Cata­lu­nya, con­tra Cata­lu­nya. “Derecho de con­quista”, molts anys “velando” i “ancla­dos”, i pota de recanvi al pol­tre.