Comprar a granel

Fa temps que ho intento, però no me n’acabo de sor­tir. Pro­curo tenir sem­pre a mà una bossa de cotó i bos­se­tes de paper a dins, per estal­viar-me els plàstics quan vaig a com­prar; a més, vaig car­re­gada amb cis­tells al por­ta­e­qui­pat­ges del cotxe. No em posis safata, acos­tumo a dir, embo­lica-m’ho amb paper. Tot i això, quan demano que em tallin for­matge o embo­tits, per exem­ple, per evi­tar les lles­ques enva­sa­des que s’ofe­rei­xen com una pre­sen­tació ine­vi­ta­ble i cada vegada més abun­dant, acabo arre­ple­gant sense voler algun plàstic. La com­pra acos­tuma a que­dar anxo­vada dins una bossa plas­ti­fi­cada, sense que tin­guis temps de dir que no la volies, perquè inter­pre­ten que és més higiènic –quan es tracta de boti­gues espe­ci­a­lit­za­des– o bé perquè estan obli­gats a engan­xar-hi l’eti­queta amb el preu, si és un super­mer­cat. La dar­rera vegada que he neces­si­tat for­matge tallat per a una cele­bració de més de cin­quanta per­so­nes m’he tro­bat que la depen­denta de la botiga de pro­xi­mi­tat on vaig fer l’encàrrec havia posat una làmina de plàstic entre llesca i llesca! Hem arri­bat a extrems absurds. I la situ­ació no varia gaire a l’hora de com­prar qual­se­vol tipus d’ali­ment, sobre­tot si és pre­pa­rat. El més escan­dalós és veure fruita enva­sada, a vega­des una trista man­da­rina dins un taüt de por­ex­pan. La situ­ació ha arri­bat a un límit insos­te­ni­ble (lle­geixo que al nos­tre país un 40% de totes les escom­bra­ries gene­ra­des cor­res­po­nen a emba­latge, que és una bar­ba­ri­tat). Molts comer­ci­ants inten­ten fer el pas i can­viar plàstics per bos­ses reci­cla­bles o de paper, però l’enca­ri­ment de cos­tos que això suposa tam­poc ajuda gens les peti­tes boti­gues, prou esca­nya­des per la mag­ni­tud de l’oferta amb què com­pe­tei­xen els super­mer­cats cir­cum­dants.

Les grans cade­nes sem­blen tenir carta blanca en tot; pot­ser fan pagar la bossa de plàstic al final del recor­re­gut, però tinc la impressió que han aug­men­tat els enva­sats en totes les sec­ci­ons. Em sem­bla una presa de pèl. És cert que hi ha pro­duc­tes ben difícils de trans­por­tar, que ens situen en un punt d’inflexió, si volem que la situ­ació millori subs­tan­ci­al­ment. Com­prar en boti­gues de pro­xi­mi­tat i comerços on es venen els pro­duc­tes a gra­nel ens obliga a repen­sar els enva­sos i por­tar a sobre reci­pi­ents que ens han de ser­vir per trans­por­tar els ali­ments (petits sacs per a lle­gums i arròs, cas­so­le­tes o tup­pers per a ali­ments pre­pa­rats, bos­ses de mate­rial reci­clat...). D’un temps ençà s’ha posat de moda la tendència de com­prar a gra­nel i han nas­cut boti­gues espe­ci­a­lit­za­des en això. Encara que no acabo de veure que això s’imposi, en abso­lut, sinó que con­ti­nua essent un fet molt mino­ri­tari, la situ­ació glo­bal ens hau­ria d’enca­mi­nar a un canvi de para­digma, no pas dic­tat per cap moda sinó com a via d’estalvi d’escom­bra­ries inútils que con­ta­mi­nen la terra. Par­ti­cu­lar­ment, veig que tot i el que faig, acu­mulo molts resi­dus, massa. Sovint em revé a la memòria com com­prava la meva àvia, que arri­bava a casa amb el recuit embo­li­cat dins una fulla de col o la llet dins la lle­tera. Com pot ser que ens hàgim allu­nyat tant de cos­tums ecològica­ment sos­te­ni­bles? Quan­tes polítiques inútils, quants interes­sos econòmics i quant d’esno­bisme i excés de como­di­tat ens ha dut fins on som ara? A vega­des recu­lar pot ser avançar. Em torno a fer per enèsima vegada el propòsit d’apli­car el reci­clatge a fons a la meva vida, sabent que la inèrcia i les polítiques econòmiques ens van en con­tra a tots els qui ho estem inten­tant.