Hem oblidat Camus?

“Cap causa mal­grat sigui inno­cent i justa podrà sepa­rar-me de la meva mare, que és la causa més impor­tant que conec en aquest món” (Car­nets). Amb aquesta con­tundència parla Albert Camus de la seva mare. “Aquesta espe­cial vani­tat de l’home que vol creure i fa veure que aspira a la veri­tat quan de fet el que demana el món és amor” (Car­nets). El gener de 1960, fa una mica més de 60 anys, va morir Albert Camus. S’ha escrit força sobre el seu lle­gat intel·lec­tual i polític, i també sobre alguns dels seus relle­vants aspec­tes per­so­nals. Molts l’hem con­si­de­rat cla­ri­vi­dent perquè tant la com­ple­xi­tat del seu pen­sa­ment com la seva acti­tud enfront de la vida s’esca­uen de forma espe­ci­al­ment per­ti­nent als tràngols que les esquer­res euro­pees estem vivint en l’actu­a­li­tat.

No és per atzar que avui dia ens res­so­nen tan les seves parau­les com les grans con­vul­si­ons soci­als i polítiques (vegeu el Bre­xit). Albert Camus es va esforçar a asso­lir un difícil equi­li­bri entre una sen­si­bi­li­tat molt recep­tiva a les con­di­ci­ons de vida, a les experiències que li varen tocar en sort, i que mai va voler aban­do­nar, i el mode de pen­sar tan raci­o­nal propi de la cul­tura fran­cesa. Camus va créixer i edu­car-se en un barri humil d’una colònia a Alger, lluny dels cen­tres de decisió política d’allò que ate­nyia als assump­tes col·lec­tius. A par­tir d’un moment donat va con­ver­tir-se en un atent obser­va­dor des de la perifèria, dels esde­ve­ni­ments que can­vi­a­ren de forma dramàtica la faç d’Europa. Va expe­ri­men­tar tot al llarg de la seva vida con­tra­dic­ci­ons, vivències d’iden­ti­tat i con­flic­tes de per­ti­nença, i això tant en moments deter­mi­nats a la colònia, com després a la metròpoli. En tots ells va expres­sar posi­ci­ons com­ple­xes que no encai­xa­ven gaire amb les de l’avant­guarda intel·lec­tual de l’època. Ini­ci­al­ment, bo i par­ti­ci­pant de les inqui­e­tuds dels pen­sa­dors mar­xis­tes va objec­tar, dub­tar de forma per­sis­tent, gai­rebé obce­cada, sobre les grans con­tun­dents res­pos­tes glo­bals monolítiques que en aquells moments nodrien d’ortodòxia el pen­sa­ment d’esquer­res. Ell va ser capaç d’asse­nya­lar la fra­gi­li­tat de les sòlides cons­truc­ci­ons polítiques ideològiques expres­sant dub­tes, con­tra­dic­ci­ons i referències a un sis­tema de pen­sa­ment com­plex i segu­ra­ment més “exis­ten­cial” que del que foren més enda­vant titu­lars d’aquest cor­rent. No és estrany que el seu pen­sa­ment molestés pro­fun­da­ment els pen­sa­dors reco­ne­guts, ja que els seus dub­tes i recan­ces que resul­ta­ren tan cre­a­ti­ves no nai­xien d’objec­ci­ons estric­ta­ment raci­o­nals i fàcil­ment dis­cu­ti­bles, sinó que venien d’una per­sis­tent fide­li­tat a les seves arrels vitals, a les experiències vis­cu­des, als efec­tes inqüesti­o­na­bles, que tan bé des­criu a la seva dar­rera i ina­ca­bada obra El pri­mer home, però aquesta incòmoda fide­li­tat s’havia expres­sat amb mol­tes ano­ta­ci­ons dels interes­sants Car­nets, on deixa anar de forma directa (a l’estil en què se solen expres­sar els pen­sa­ments abans de ser sis­te­ma­tit­zats) les matei­xes inqui­e­tuds que a poc a poc ana­ren con­for­mant una visió dife­rent radi­cal i alter­na­tiva del que era el cor­recte des del punt de vista de les esquer­res en aquells anys de guer­res.

Un altre aspecte impor­tant des del punt de vista per­so­nal d’Albert Camus té a veure amb l’ús de la violència. Hi ha paràgrafs sen­cers en els quals s’esta­bleix un debat sobre aquest ús i cal dir que el dubte con­ti­nua estant pre­sent, però aquest és un aspecte que cal­dria estu­diar a part, donat el moment en què va tenir lloc la guerra d’Algèria i les bar­ba­ri­tats que va com­por­tar.

Impos­si­ble d’obli­dar Albert Camus.