Panses i figues i metralletes

La visió d’unes metra­lle­tes de joguina –vet aquí quina expressió més incon­gru­ent!, “metra­lle­tes de joguina”!– exhi­bi­des en una parada de la Fira de Santa Llúcia, davant la cate­dral, és tan trista com exem­plar. Sí, és un exem­ple de la falta de res­pecte que ens tenim nosal­tres matei­xos.

La Fira de Santa Llúcia és la fira del suro i de la molsa, de la fusta i l’argila. Són tan ele­men­tals, aques­tes matèries, que sovint no ens ado­nem de la seva noblesa i, alhora, del batec popu­lar que trans­me­ten a través dels segles. Gràcies a l’argila i la fusta, la molsa i el suro, podem dir que la Fira de Santa Llúcia vol ésser, ingènua­ment i tos­su­da­ment, la fira de la pau. Com és sabut, santa Llúcia és l’advo­cada de la vista, i fa bonic de veure, ara, la pura qua­li­tat d’aquests pro­duc­tes natu­rals. Però els altres sen­tits també hi juguen: és la flaire vege­tal, és el tacte d’aques­tes superfícies que no ha fabri­cat cap torn ni cap mot­llo.

Jo penso, és clar, que no n’hi ha prou de pagar una taxa o el que sigui per poder ven­dre a la Fira de Santa Llúcia allò que es vul­gui. Una fira que té un cognom –que no és, doncs, un mer­cat gene­ral–, com la Fira de Santa Llúcia, la Fira de Sant Ponç, la fira de pal­mes i pal­mons, etc., ha de man­te­nir-se fidel a la família de pro­duc­tes que l’han feta néixer i li han donat ano­me­nada. L’Ajun­ta­ment ha de vet­llar pel con­tin­gut de la Fira de Santa Llúcia i no se’n pot desen­ten­dre pel fet de cobrar. Té el dret –i el deure– d’exi­gir a tots els que hi ins­tal·lin una parada que res­pec­tin l’espe­rit de la fira i de dene­gar el permís, o reti­rar-lo, si no s’obser­ven els cos­tums que ha apro­vat el poble. Les metra­lle­tes són espe­ci­al­ment aber­rants entre el mate­rial pes­sebrístic, entre els pon­tets idíl·lics, els pas­tors amb xais, els cels de paper pin­tat, però també ho serien un tren elèctric, una nina que plora i qual­se­vol joguina indus­trial.

La Fira de Santa Llúcia és massa antiga per fer-la malbé per pura pas­si­vi­tat. És més antiga que el calen­dari gre­gorià que ara seguim, com ho demos­tra l’expressió “Per Santa Llúcia, un pas de puça; per Nadal, un pas de par­dal”, refe­rida a l’allar­ga­ment de la llum solar. És una expressió que no té cap sen­tit ara que Santa Llúcia se cele­bra el dia 13: demà encara s’anirà escurçant el dia. Però abans del 1582, data de la reforma del calen­dari, Santa Llúcia se cele­brava el dia 23, o sigui que, després del dia 21, con­si­de­rat el més curt de l’any, allò del “pas de puça” era ben cert.

És admi­ra­ble la super­vivència de les dites popu­lars, que pas­sen per damunt, com veri­ta­bles docu­ments històrics, de les cir­cumstàncies can­vi­ants! Sem­bla, doncs, que hauríem de saber reac­ci­o­nar a l’adul­te­ració tan poca-solta de la fira.

Lle­vat que ens ho vul­guem pren­dre d’una altra manera: la pau no exis­teix. El Nadal del món, com qual­se­vol dia de l’any, és ple de metra­lle­tes. L’escàndol no és que unes metra­lle­tes de plàstic es bar­re­gin amb les figu­res del pes­se­bre, sinó que metra­lle­tes de debò omplin –avui mateix– de cadàvers la molsa dels bos­cos, la sorra dels deserts, la neu de les mun­ta­nyes.