Necessari és que de l’aixeta surti aigua

“En faig prou de veure’l/la feliç.” Que aixe­qui el dit, mare o pare, que no ho ha dit (o pen­sat) mai. I què és la feli­ci­tat? La feli­ci­tat és tre­ba­llar per pro­jec­tes? La feli­ci­tat és pati­nar en una pista de gel per Nadal? O la feli­ci­tat és que la mare o el pare et diguin que no? La imme­di­ata segur que la negació no ho és. Però la feli­ci­tat, a la llarga, serà saber superar la frus­tració i tenir argu­ments per saber tore­jar la cor­rua d’imbècils amb qui t’entre­ban­caràs en la vida. La feli­ci­tat no és veure la mai­nada con­tenta perquè patina a la pista de gel. No és una neces­si­tat. Si no els la podem ser­vir amb safata no els trau­ma­tit­zem de per vida. La feli­ci­tat no és anar a esquiar Ripoll amunt, feli­ci­tat és obrir l’aixeta i donar aigua al teu fill quan té set. Ni demagògia ni cunya­disme.