Viatge al passat

Els viat­ges a través del temps exis­tei­xen. Jo n’he fet un fa poc, des de casa, de manera gratuïta i uti­lit­zant tec­no­lo­gia del segle vint que la majo­ria con­si­de­ra­ria obso­leta. I l’experiència ha estat bru­tal. L’objecte que m’ha dut al pas­sat –de viat­ges al futur, encara no he après a fer-ne– són unes cas­sets. No em con­si­dero una nostàlgica: vaig aban­do­nar els vinils sense remor­di­ments per pas­sar als CD; després em vaig ren­dir amb ale­gria a la música online, que pri­mer com­prava i que ara “llogo” en pla­ta­for­mes. No enyoro els fre­gits dels vinils i, encara menys, les rat­lla­des dels CD (que com que feien ser­vir làser i eren pla­te­jats ens sem­bla­ven una cosa futu­rista que no podia fallar mai, però va resul­tar que sí). El cas de les cas­sets és una mica dife­rent dels altres sis­te­mes, perquè tenien un punt afe­git, i és que es van con­ver­tir durant anys en una manera de comu­ni­car-nos. En gravàvem per a nosal­tres, però també per als amics, per a les pare­lles, per a qui volíem ena­mo­rar… La selecció de cançons era plena de mis­sat­ges i, a això, s’hi afe­gien les por­ta­des, que alguns ela­bo­ra­ven amb molta intenció. Tota aquesta càrrega sen­ti­men­tal va fer que, en lloc de llençar les cas­sets, les guardés en una caixa al cos­tat de les car­tes escri­tes a mà i altres anti­gui­tats. I me’n vaig obli­dar.

Doncs resulta que, per qüesti­ons de mudan­ces, la caixa va tor­nar a sor­tir a la llum. I quan després d’acon­se­guir un apa­rell per repro­duir cas­sets hi vaig posar la pri­mera i vaig prémer el play… vaig tor­nar a tenir dotze anys. Us asse­guro que la sen­sació va ser impres­si­o­nant. De cop i volta recor­dava amb clare­dat totes les cançons. Bé, els tros­sos de cançons, perquè era una cas­set que vaig anar gra­vant sense gaire cri­teri amb el que anava tro­bant per la ràdio i gai­rebé sem­pre amb les cançons ja començades. Un seguit de melo­dies de moda el 1985, de clecs, de clocs i de parau­les talla­des de locu­tors. I tot i que no tenia ni cap ni peus, suposo que el devia escol­tar mol­tes vega­des en aque­lla pre­a­do­lescència, perquè no només era capaç de taral·lejar Tar­zan boy de Bal­ti­mora, Don’t you (for­get about me) de Sim­ple Minds, Take on me d’A-Ha i Crazy for you de Madonna com si fos­sin una sola cançó estranyíssima, sinó que també em por­ta­ven emo­ci­ons molt inten­ses i en 4D. Tan­cant els ulls tor­nava a ser a la meva habi­tació, amb cor­ti­nes i mobles encara infan­tils però plens de lli­bres que ja em feien volar cap a mons juve­nils i, una mica més ama­gats, alguns d’adults que havia pis­pat a la lli­bre­ria dels pares. Al cor i a l’estómac, hi tor­nava a tenir aque­lles sen­sa­ci­ons tan emo­ci­o­nants de la des­co­berta cons­tant, bar­re­ja­des amb la inco­mo­di­tat de la nena que ja no era ben bé una nena. I, per fer-ho tot més vívid, el record de l’olor de l’habi­tació, mar­cada per una moqueta setan­tera de color verd, que tenia molta vida. És una experiència curi­osa recu­pe­rar un moment tan llunyà. Se m’apa­rei­xia la meva amiga E. tru­cant per telèfon –un telèfon fami­liar i analògic, per des­comp­tat– i xis­clant esve­rada: “Cor­reee! Posa la ràdio, que hi posen una cançó de Wham!”, i tu corre que corre a bus­car una cinta verge i au: prem el REC i resa perquè aquest tros de Care­less whis­per no hagi esbor­rat el tros de Born in the USA que vas gra­var abans-d’ahir. Entre el temps que l’E. havia tri­gat a mar­car el meu número amb aque­lles rodes infer­nal­ment len­tes i jo a tro­bar la cinta, la cançó ja anava inva­ri­a­ble­ment per la segona o la ter­cera estrofa. I encara sort si l’emis­sora la dei­xava sonar fins al final.

Aque­lla caixa de cas­sets va resul­tar ser un con­te­ni­dor de moments molt llu­nyans de la meva vida. Durant dies vaig estar fent-hi immer­si­ons. Paul Simon can­tava a un boxa­dor, però dins meu eren hores lle­gint Pedrolo esti­rada al llit; Cindy Lau­per deia no sé què sobre colors, i jo que jugava a ena­mo­rar-me del noiet que m’havia gra­vat aque­lla cançó; Mike Old­fi­eld es lluïa tocant tots els ins­tru­ments que se li posa­ven al davant, però als meus amics i a mi no ens interes­sava gens el vir­tu­o­sisme quan l’escoltàvem en aquell local fred i atro­ti­nat de poble: només volíem estar junts i viure experiències noves. I així, anar fent.

He tor­nat del viatge tem­po­ral esgo­tada. He tor­nat a posar les cas­sets a la caixa i, com que em sento incapaç de llençar-la, l’he enta­fo­rada en un armari. Amb un reto­la­dor, hi he dibui­xat un coet. Tot a punt per tor­nar a viat­jar quan vul­gui.