En Pep Sau

La notícia de la seva mort ens sobtà, i va sob­tar tot­hom, érem a Olot en una botiga on ens en vam assa­ben­tar. Havia mort de sobte cap al Coma­ne­gra, on anava a fer fotos. Vam ser com­panys de feina durant anys per a la revista Les Gar­rot­xes. Vam fer repor­tat­ges arreu de la comarca sobre tocoms, ermi­tes, bos­cos, forns de calç, cases de pagès, pin­tors... però quan millor ho passàvem era tre­ba­llant sobre cuina. L’entre­vis­tat cui­nava davant nos­tre, en Pep feia fotos de tot i des de tots cos­tats, jo pre­nia notes i al final menjàvem ple­gats. Van ser uns anys geni­als, ell ho pas­sava tant o més bé que jo mateix, ho recordo tot com si fos abans-d’ahir. Cada vegada que li tru­cava per anar a fer un repor­tatge de cuina per a Les Gar­rot­xes, l’home es trans­for­mava. A la seva habi­tual calma i pla­ci­desa, s’hi opo­sava un evi­dent interès per saber com més aviat millor el lloc, l’hora i el cui­nat que havia de retra­tar, interes­sat pels pas­sos de cocció, pels atu­ells, pels ges­tos del cui­ner davant dels fogons, per l’enqua­dra­ment de les imat­ges... Era la seva feina, és clar. I quan em deia “què et sem­bla”, jo sem­pre li sor­tia amb el mateix esti­ra­bot: que en el ram culi­nari m’interes­sen més les con­seqüències que els prin­ci­pis, m’interes­sen més els efec­tes que les cau­ses. I en Pep reia amb el seu riure pon­de­rat, com per sota el nas. De tots els repor­tat­ges que vam tre­ba­llar junts (en vam fer d’altres no culi­na­ris), en recordo espe­ci­al­ment l’últim, a casa d’en Mane­lic de Pera, davant d’un solemníssim civet de lle­bre en cas­sola de ter­rissa on, a més de l’excel­si­tud i per­fecció del cui­nat, vam aca­bar can­tant fins que es va fer fosc. En Mane­lic va aga­far la gui­tarra, començà amb cançó de taverna, seguí el gran Bras­sens i al final el famós Song for Che Gue­vara, de Car­los Pue­bla. Aquell dia vaig conèixer dos amics d’en Mane­lic: l’alsacià Phi­lippe Glatz, que va venir en moto i va por­tar la síndria més grossa que he vist, i José Toré, que acom­panyà magis­tral­ment les cançons amb un ins­tru­ment idiòfon, aquell que els músics en diuen güiro o xer­rac –em penso. Són records que em que­da­ran sem­pre en la memòria, però ara, ai!, units a l’enyo­rança, al dolor i al dany d’haver per­dut un amic entra­nya­ble. Que reposi en pau, ell que era un gran home de pau... i bon­dat.