Raça humana
No hi ha lloc per als amants
Era un lloc solitari, inhòspit, dels que formen part de la ruta habitual dels animals minúsculs que cerquen pau. Semblava un indret deixat de la mà de Déu però la seva ubicació privilegiada, davant del mar, feia sospitar que el canvi de fisonomia no es faria esperar gaire. Efectivament, l’ambició de l’ésser humà no va trigar a fer-hi de les seves. Hi va aterrar el primer edifici de pisos i semblava que la febre del totxo es desfermaria però de cop va esclatar la crisi de la construcció i la resta és una història coneguda per tothom. La transformació d’aquell sector es va frenar en sec. Durant molts anys, l’ànima sense encís d’aquell espai, amb un únic edifici custodiant la zona, el va convertir en un lloc ideal per a les trobades furtives de les parelles d’amants. Eren trobades discretes, gairebé sempre en aquelles hores en què el teu entorn t’imagina a l’oficina o al taller. Els veies arribar en cotxe, s’arrambaven una mica, i una estona més tard desapareixien. Els caps de setmana no eren fidels, a la cita, vull dir. No deuen ser dies òptims per a les trobades furtives ni per regalar quatre magarrufes. Ara, aquell espai és un niu de formigó i l’habiten centenars de persones. Ja no hi ha lloc per als amants. La construcció i l’especulació també els han anat expulsant. Hi pensava l’altre dia, en passar per casualitat per la zona, però vaig reparar per primer cop en el tema fa anys, quan un amic em va citar a una cafeteria situada molt a prop de l’autopista, a mig camí entre els pobles on vivim. El negoci quedava a tocar d’un hotel que era popularment conegut perquè abraçava les cites per hores. Era un lloc molt discret, fins que al seu voltant algú va ignorar les necessitats dels amants i va començar a construir pisos, i una gran botiga d’articles esportius, i aquella cafeteria. No hi he tornat. Imagino que haurà canviat el perfil del client d’aquell hotel, si és que roman obert.
