La nostra estructura nuclear

Quan a un andalús se li pre­gunta d’on és, si ha nas­cut en una població pro­pera a la capi­tal de la seva província –i sovint encara que no sigui així–, sol afir­mar que és de Gra­nada o d’Alme­ria; passa el mateix amb la gent de pobles i viles que es con­si­de­ren de Segòvia, de Terol, de Toledo, tot i que hagin nas­cut lluny d’aques­tes ciu­tats.

En canvi, un català nas­cut a Argen­tona, per exem­ple, a la vista de Mataró i a ben pocs quilòmetres de Bar­ce­lona, no dirà mai que és de Mataró (capi­tal de la seva comarca) ni de Bar­ce­lona (capi­tal de la seva “província”). Dirà que és del Maresme.

Aquesta diferència tan sig­ni­fi­ca­tiva és la que he vol­gut expli­car en un text que m’ha dema­nat un banc d’àmbit esta­tal, que dedi­carà a Cata­lu­nya una de les seves publi­ca­ci­ons periòdiques. L’he escrit per als no cata­lans que el lle­gi­ran, amb la intenció que cone­guin una mica un dels aspec­tes fona­men­tals i més igno­rats –a Espa­nya– de la rea­li­tat cata­lana. Que sàpiguen que a Cata­lu­nya és nor­mal auto­de­fi­nir-se del Penedès, de l’Empordà, del Pallars, del Pri­o­rat… És una tar­geta d’iden­ti­tat pro­fun­da­ment arre­lada en la consciència popu­lar.

La defensa de l’orde­nació comar­cal del ter­ri­tori ha estat una forma de resistència con­tra la pro­vin­ci­a­lit­zació cen­tra­lista, i a Espa­nya han d’enten­dre per què Figue­res és per a nosal­tres la capi­tal de l’Alt Empordà i no una ciu­tat de la província de Girona, i Valls la capi­tal de l’Alt Camp i no una ciu­tat de la província de Tar­ra­gona. Hem supor­tat l’ads­cripció pro­vin­cial com un arti­fici impo­sat i colo­nit­za­dor, i tota la pressió gover­na­tiva –tots els minis­te­ris i orga­nis­mes de l’Estat han ins­tal·lat una rígida xarxa de “dele­ga­ci­o­nes pro­vin­ci­a­les”– no acon­seguí d’esbor­rar, ni en l’àmbit de la cul­tura, les geo­gra­fies i les guies publi­ca­des, ni en l’àmbit del sen­ti­ment popu­lar, la memòria de les comar­ques com a patri­moni històric col·lec­tiu. Les pri­me­res edi­ci­ons de mapes de Cata­lu­nya en les quals es pre­sen­ta­ven les demar­ca­ci­ons comar­cals –et recor­dem, Joan Balles­ter…– foren con­si­de­ra­des “sub­ver­si­ves” i els seus pro­mo­tors detin­guts. Són coses que els no cata­lans han de saber.

La Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya té plan­te­jat, ara, el tema tan deli­cat de l’orde­nació del ter­ri­tori. Sobre la base comar­cal que establí la Gene­ra­li­tat abans de la guerra caldrà fer, en alguns casos, les cor­rec­ci­ons acon­se­lla­des per l’evo­lució del temps i les noves pers­pec­ti­ves de les rela­ci­ons huma­nes i econòmiques. No serà fàcil que totes les peces del “puzzle” encai­xin amb una còmoda per­fecció, ni com­pa­gi­nar el res­pecte a la tra­dició i als sen­ti­ments amb una orde­nació que sigui òptima per a l’eficaç admi­nis­tració del país.

Caldrà una gran dosi de veri­ta­ble patri­o­tisme per a accep­tar que, encara que no sigui impe­ca­ble, hem d’afa­vo­rir la con­so­li­dació d’un sis­tema de demar­ca­ci­ons.

Perquè les comar­ques són l’autèntica “estruc­tura nuclear” de Cata­lu­nya, i molts espa­nyols es que­da­rien parats si sabes­sin que aquest tema ens apas­si­o­narà molt més que deter­mi­na­des matèries o per­so­nes que pro­ta­go­nit­zen les infor­ma­ci­ons tele­vi­si­ves.