Ajuda sí, però amb garanties

Les con­seqüències de la dana al País Valencià han tor­nat a posar en relleu el debat de com actuar davant d’una situ­ació d’emergència huma­nitària. De nou, s’ha evi­den­ciat que davant d’aques­tes catàstro­fes cal una res­posta pla­ni­fi­cada que res­pon­gui a les neces­si­tats reals de les per­so­nes afec­ta­des. Perquè tota ajuda, pel sol fet de ser-ho, és efec­tiva? Rotun­da­ment no, i el cas valencià ens ho ha tor­nat a recor­dar.  Recur­rent­ment, després d’una situ­ació d’emergència huma­nitària, s’orga­nit­zen reco­lli­des de mate­ri­als mogu­des per la neces­si­tat imme­di­ata d’aju­dar, de sen­tir-nos útils. Però, tant en l’esclat de la guerra a Ucraïna, com en el cas més pro­per i recent de la dana, hem vist que mol­tes d’aques­tes aju­des no aca­ben res­po­nent a les neces­si­tats del moment i que en comp­tes de con­tri­buir a solu­ci­o­nar els pro­ble­mes, aca­ben des­en­ca­de­nant efec­tes nega­tius com l’acu­mu­lació de pro­duc­tes de poca uti­li­tat, l’incre­ment de les des­pe­ses de trans­port, i d’emis­si­ons de CO2 o la len­ti­tud en els temps de res­posta. És per això que, sense menys­te­nir les reco­lli­des per a la pri­mera ajuda, les enti­tats d’ajuda huma­nitària reco­ma­nen sem­pre les dona­ci­ons econòmiques. En una catàstrofe huma­nitària s’ha de pri­o­rit­zar qui­nes són les pri­me­res neces­si­tats a abor­dar i quina és la forma més eficaç de fer-ho. I això, ho poden assu­mir les enti­tats amb exper­tesa en situ­a­ci­ons simi­lars o els matei­xos actors locals, que són els màxims conei­xe­dors de la rea­li­tat i dels meca­nis­mes a l’abast, per fer-ho. Com­prar en mer­cats pro­pers a les zones on s’ha d’actuar evita des­plaçaments inne­ces­sa­ris, reduint dràsti­ca­ment el seu cost, el temps de res­posta i l’impacte ambi­en­tal. A més, asse­gura l’ade­quació del que es com­pra al que es neces­sita, tot col·labo­rant amb les matei­xes eco­no­mies locals, sovint molt mal­me­ses. I no obli­dem que cal pre­veure una dis­tri­bució de l’ajuda, equi­ta­tiva i acces­si­ble, entre les per­so­nes més vul­ne­ra­bles. Les ganes d’aju­dar, moguts per la soli­da­ri­tat, ens mos­tren una soci­e­tat molt com­pro­mesa. I ens n’hem de feli­ci­tar! Ara bé, cal saber cana­lit­zar tot aquest pri­mer allau de soli­da­ri­tat, per fer-lo més efi­ci­ent, sense obli­dar de posar al cen­tre les per­so­nes que han que­dat en situ­ació d’extrema vul­ne­ra­bi­li­tat.