Responsable irresponsable

Aquest dis­sabte sabrem què pensa fer ara la militància d’ERC. Quan no hi havia el divorci entre la direcció i el seu elec­to­rat poten­cial, en podíem tenir alguna idea si paràvem l’ore­lla als sim­pa­tit­zants o mili­tants, més enllà dels difu­sors orgànics. Ara és molt difícil saber què en pensa la militància. Entre altres coses perquè ja és difícil tro­bar espontània­ment mili­tants (conei­xem més exmi­li­tants que mili­tants), i si en tro­bes, encara és més difícil que en vul­guin par­lar. La dar­rera votació de la militància sobre si s’havia de fer pre­si­dent Sal­va­dor Illa o repe­tir les elec­ci­ons, van empa­tar amb un lleu­ger avan­tatge a favor de reno­var la con­fiança als qui han por­tat ERC al cul-de-sac actual. L’estratègia del par­tit la dic­tava l’equip d’Ara­gonès amb mà de ferro, amb l’apro­vació dis­creta de Jun­que­ras. El fet que la can­di­da­tura més crítica amb l’actual direcció –Recu­pe­rem ERC– no hagués pogut reco­llir ni el mínim d’avals pos­si­bles, con­firma com la dava­llada del par­tit ha anat acom­pa­nyada d’un aban­do­na­ment sig­ni­fi­ca­tiu de la militància crítica. Només la can­di­da­tura de Foc Nou intenta reco­llir la veu de l’elec­to­rat que no ha seguit l’estratègia d’Esquerra poste­rior a l’1 d’Octu­bre. L’abs­tenció indi­carà un dis­tan­ci­a­ment amb la direcció, però a la pràctica bene­fi­ciarà les dues llis­tes ofi­ci­a­lis­tes. El dar­rer gest de Jun­que­ras, més enllà del que té d’estratègia de manual de pre­sen­tar-se com a gua­nya­dor i allar­gar la mà als adver­sa­ris, té alguna cosa d’hipo­cre­sia repug­nant, quan ha ban­de­jat sis­temàtica­ment tota crítica interna. I sobre­tot, després d’haver estat incapaç d’assu­mir com a pròpia cap dava­llada elec­to­ral. Sens dubte ho farà ara, amb l’art de l’encan­teri retòric. Pre­si­dent del nau­fragi d’ERC.