‘Margarides’ lliures

Si Agnès Varda va ser l’excepció feme­nina dins de la “regla mas­cu­lina” de la nou­ve­lle vague, en el nou cinema txec dels anys sei­xanta Véra Chy­ti­lová va tro­bar-hi un forat enmig de Milos For­man, Jiri Men­zel o Ivan Pas­ser, entre d’altres. Ella és l’autora de Les mar­ga­ri­des (1966), una pel·lícula lliure, impre­vi­si­ble, lúdica i vita­lista que la dis­tribuïdora Ata­lante ha tin­gut la gen­ti­lesa d’estre­nar nova­ment, en còpia digi­tal­ment res­tau­rada, a l’Estat espa­nyol, encara que només unes poques sales cine­ma­togràfiques pogues­sin ser recep­ti­ves a la pro­posta. Allò que importa és que es posi en cir­cu­lació i que es con­tri­bu­eixi a cri­dar l’atenció vers una pel·lícula que ens recorda que el cinema reflec­teix (i fins a vega­des s’hi avança) l’espe­rit d’una època: no és per res que fos rea­lit­zada dos anys abans de la Pri­ma­vera de Praga (escla­fada pels tancs soviètics reins­tau­rant un règim auto­ri­tari) i en uns temps en què la joven­tut mani­fes­tava un incon­for­misme davant de l’ordre esta­blert (fos el que fos) amb el desig de can­viar la vida: no només la política, sinó la vida. Pot­ser és pre­ci­sa­ment perquè la lluita es va per­dre i l’espe­rit s’ha per­dut, que exulta veure de nou una pel·lícula com aquesta.

Les pro­ta­go­nis­tes de Les mar­ga­ri­des (Maria I i Maria II, can­vi­ant de noms) en certa manera són unes gam­ber­res. Sen­ten el món com una podri­dura i s’hi avor­rei­xen. Així que deci­dei­xen ser entre­ma­li­a­des, fer dolen­te­ries, fotre-se’n de tot, crear el caos on van. La forma s’hi acorda: Chy­ti­lová no va seguir cap regla, cap con­venció nar­ra­tiva, i és així que la pel·lícula, a més de joio­sa­ment femi­nista, res­pira una lli­ber­tat que rara­ment se sent en el cinema actual i de sem­pre.