Resposta a l’article ‘El piano del Casino de Girona’, de Gemma Busquets Ros

Gràcies, Gemma, per haver escoltat la veu callada del piano —aquest noble fantasma de caoba— i haver-la traduït en paraules que ressonen com una melodia antiga dins les parets d’un edifici que encara guarda memòria sota la pols. He llegit el teu article com qui obre amb cura una capsa de música oblidada. I de sobte, Catalina Camps i Pietat Vich tornen a seure a l’escenari, amb les mans joves, amb els cors plens de Schumann i de Liszt, i amb aquell tremolor d’emoció que precedeix sempre la bellesa. Com si les sabates de cristall no s’haguessin trencat mai. Potser és veritat que el piano ja no pot cantar com abans, que les seves cordes ploren en silenci, i les tecles enfonsades són com ferides que no sabem si curar o deixar reposar en pau. Però gràcies a la teva mirada, Gemma, aquell instrument adormit ha tornat a ser mirall d’un temps encès, i més que això: ha estat metàfora viva del que som, del que ens costa estimar allò que envellim, del que perdura sense fer soroll. Hi ha objectes que són com ànimes: no els podem comprar nous. Potser un dia algú —potser aquell noi que et va preguntar si podia tocar-lo— s’asseurà i, malgrat les notes trencades, farà sonar una cançó nova, feta de silenci, de records i de desig. Potser llavors no serà la música qui tornarà, sinó la màgia mateixa del lloc.

Gràcies, Gemma, per haver tocat —amb paraules— aquest piano que encara ens espera... I així, un dia, tu i jo tocarem, en silenci i harmonia, Sonata per a piano a quatre mans en re major, K. 381. Les nostres mans es trobaran, com dues ales en un vol compartit, i la música serà el llenguatge que ens uneix, més enllà de les paraules.