Una felicitació possibilista

La curi­osa voràgine postal d'aquests dies arros­sega objec­tes par­ti­cu­lars, o sigui feli­ci­ta­ci­ons d'indi­vidu a indi­vidu, fetes a mà, amb temes que un reco­neix, i d'altres de gene­rals, impre­ses i envi­a­des a molts sense cap tret dife­ren­ci­a­dor l'una de l'altra. Vénen d'ins­ti­tu­ci­ons, d'empre­ses, i de vega­des fins i tot d'algun par­ti­cu­lar que s'apunta a voler que­dar bé, o sim­ple­ment a ser pre­sent per­tot amb el mínim esforç.

Que una cadena de súpers et feli­citi les fes­tes i l'any nou no reque­reix d'altres per­so­na­lit­za­ci­ons, però és que aquest cro­nista ha rebut una feli­ci­tació que li ha cri­dat l'atenció, perquè, ficada en un sobre de paper de barba, venia del pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat. Es tracta d'un díptic, i la pri­mera plana és un facsímil del frag­ment ini­cial del Poema del pes­se­bre autògraf de Pau Casals, dedi­cat a l'autor del text, Joan Ala­ve­dra, com sap tot­hom. Empès per la curi­o­si­tat, i ara que és tan fàcil, un no resis­teix la temp­tació de bus­car a la xarxa el text com­plet, i s'hi tro­ben frag­ments tan curi­o­sos com aquest Cor dels camells, amb un pas­satge que diu: “De la gran calor/ sense tran­sició/ som al fred que pela./ Els geps entu­mits,/ els genolls ren­dits,/ i la carn se'ns gela./ Que en són de pesats/ els pen­dents sob­tats/ d'aques­tes mun­ta­nyes!/ Quan s'aca­barà/ tant llarg cami­nar/ per ter­res estra­nyes!”

El temps passa fac­tura a aques­tes coses. Hau­rien fet ara –50 anys més tard– Ala­ve­dra i Casals aquesta obra com la van fer ales­ho­res? Segur que no, i és opi­na­ble en quins ter­mes i en quina mesura hau­ria estat dife­rent. El que és gai­rebé segur és que no hau­rien posat aquest títol a una part, tret, és clar, que no s'hagues­sin apun­tat a les tendències més tren­ca­do­res i a fer un ora­tori de caràcter dia­me­tral­ment opo­sat a aquell de 1960.

Però no és del con­tin­gut que els volia par­lar, sinó del remi­tent, perquè exa­mino l'imprès de dalt a baix, i qui l'envia és “el pre­si­dent de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya”, amb data “Bar­ce­lona, desem­bre de 2010”. I un es pre­gunta: quin pre­si­dent? Mon­ti­lla o Mas? Ara mateix no tinc d'altres papers d'aquesta mena a la mà, però crec recor­dar que en feli­ci­ta­ci­ons i invi­ta­ci­ons de natura ins­ti­tu­ci­o­nal, de l'alcalde, del pre­si­dent, s'hi inclou el nom del ciu­tadà que ocupa el càrrec.

Que en aquest cas no sigui així obre un camp a l'espe­cu­lació força interes­sant: evi­dent­ment, si un no s'atura a pen­sar-s'ho, el paper ser­veix tant per a l'un com per l'altre, i sem­bla que, ate­ses les dates, i que aques­tes coses es pre­pa­ren amb temps, devia ser el molt hono­ra­ble Mon­ti­lla el qui el va fer, o sota l'auto­ri­tat del qual, i per tant amb el seu beneplàcit, es va fer. I aquí ve la qüestió: ho va pac­tar amb en Mas, perquè així tin­drien, per dir-ho curt, una peça per a tots dos? És un acte d'humi­li­tat o un residu d'orgull? S'ima­gi­nava la pos­si­bi­li­tat d'una sor­presa elec­to­ral que li hau­ria con­ser­vat la cadira? L'ope­ració cobreix les espat­lles de tots dos pre­si­dents, l'entrant i el sor­tint, però queda força estrany aquest ano­ni­mat que equi­para la Gene­ra­li­tat amb uns grans magat­zems.

Tal grau de sub­ti­lesa con­trasta amb d'altres acci­ons recents dins de l'esta­ment polític, amb acci­ons i parau­les que mal que sigui en el ter­reny de l'anècdota pre­nen relleu perquè il·lus­tren la ciu­ta­da­nia sobre el caràcter dels seus pròcers. Es diu que els polítics són mes­tres del doble joc –de l'art de men­tir en dirien els menys ama­bles–, però es podria arri­bar a la con­clusió que és al con­trari, perquè aquests dies hem vist esce­nes d'una trans­parència can­do­rosa, quasi infan­til, com els atacs de banyes d'alguns pròcers del PSC el nom del quals no vull recor­dar davant del fit­xatge de Fer­ran Mas­ca­rell al govern d'en Mas, que sem­blen haver obli­dat un dels pri­mers prin­ci­pis que ja els nens apre­nen a l'escola: que els del cos­tat no des­co­brei­xin les teves feble­ses, pro­cu­rar no mos­trar què és allò que més et molesta, allò que més et pot ferir, perquè és la cosa que et tro­baràs més sovint, perquè ara tot­hom sap com ata­car-te, perquè encara que no ho facin tenen un ele­ment a mà per posar-te en evidència, saben què et podran retreure quan per activa o per pas­siva arribi un altre greuge. La can­tada dels soci­a­lis­tes fa pinta de rebe­que­ria de pati de col·legi; a un li ve al cap el Cant dels camells i val més dei­xar-ho córrer (Els geps entu­mits,/ els genolls ren­dits,/ i la carn se'ns gela./ Que en són de pesats/ els pen­dents sob­tats/ d'aques­tes mun­ta­nyes!).

I en tot cas, ben pen­sat, si algú pot pro­tes­tar hau­rien de ser els de CiU els moles­tos, els qui podrien dir al pre­si­dent, home, què passa, que entre nosal­tres no hi ha ningú prou bo per a aquest càrrec, que després de tants anys dient-los que ho fan tan mala­ment ara n'has hagut d'anar a reclu­tar un a la com­petència? (Perquè jo no sé a aques­tes alçades qui s'empassa la roda de molí aquesta de la “volun­tat d'inte­grar les sen­si­bi­li­tats diver­ses que es mouen dins del cata­la­nisme”). No sabrem mai si entre la gent de l'actual coa­lició al govern a algú li han pas­sat pel cap reticències com aques­tes o sem­blants, perquè els únics senyals que han donat al públic en aquest punt és que se saben millor la lliçó, i han callat com uns putes. No sé si ens hem de feli­ci­tar que siguin al govern els qui juguen millor les apa­ren­ces. Si mirem l'aspecte bo, vol dir que són més lles­tos. Si mirem el dolent… som al prin­cipi d'una etapa nova, pot­ser val més posar a mà el nom del pre­si­dent a la feli­ci­tació, con­ce­dir el bene­fici del dubte i, men­tre que no n'hi hagi motiu, per ara no girar-nos cap a les fos­cors.