Uruguai-Catalunya

El pri­mer uru­guaià que vaig conèixer va ser Omar Abreu, pas­tor d'una petita església sense patri­moni ni jerar­quia, que només adme­tia la deno­mi­nació de “cris­ti­ana”. Era un home d'una gran bon­dat, vivia de casa en casa i feia tota mena de fei­nes: com­po­sar cadi­res, pin­tar les parets de casa amb el meu pare... Jo vaig aca­bar fent el meu camí, bé que aquesta no dei­xa­ria de ser una de les capes més sin­gu­lars de la meva intrans­fe­ri­ble “ceba iden­titària” (que diria Václav Havel). I la meva per­cepció trans­cen­dent res­ta­ria defi­ni­ti­va­ment vin­cu­lada al dolç accent de la riba atlàntica del Con Sud i a l'olor de les infu­si­ons de mate.

Aviat conei­xe­ria altres uru­gua­ians, no gens reli­gi­o­sos, encara que força cre­ients en alguns dels ide­als ter­re­nals més nobles: par­ti­cu­lar­ment, Rei­naldo Gar­gano y José Díaz, exi­li­ats a Bar­ce­lona. Van tenir un paper impor­tant en favor de la uni­tat soci­a­lista a Cata­lu­nya. Van ser com­panys savis, esforçats i esti­mats, fins que van tor­nar al seu país l'any 1984. Els vam aco­mi­a­dar emo­ci­o­na­da­ment i de seguida en tindríem notícies: Gar­gano seria ele­git secre­tari gene­ral del Par­tit Soci­a­lista de l'Uru­guai, i José Díaz, vice­pre­si­dent del Par­la­ment. El 2004, amb Tabaré Vázquez a la pre­sidència, Gar­gano seria minis­tre d'Afers Estran­gers, i Díaz seria minis­tre d'Inte­rior. Havien dei­xat entre nosal­tres fills, fami­li­ars i amics. Tor­nen sem­pre que poden: són uns il·lus­tres uru­gua­ians-cata­lans, amb for­tes arrels en totes dues ribes.

Uru­gua­ians-cata­lans: una cate­go­ria, aquesta, que no és nove­tat i que explica, per exem­ple, que Mon­te­vi­deo alcés un monu­ment al pre­si­dent Lluís Com­panys, després que aquest fos afu­se­llat l'any 1940. Alguna corda íntima havia vibrat al cor de l'Uru­guai. Era la corda que venia ten­sada sobre­tot per dos noms, amb una enorme reper­cussió sobre l'Uru­guai i sobre Cata­lu­nya: Joa­quim Tor­res Gar­cia i Mar­ga­rida Xirgu.

Tor­res Gar­cia (Mon­te­vi­deo, 1874-1949), fill d'uru­gua­iana i de català, va venir a Cata­lu­nya amb dis­set anys, va estu­diar a la Llotja, va tre­ba­llar amb Gaudí i va resul­tar far i guia del Nou­cen­tisme plàstic. L'any 1917, escri­via el seu pri­mer lli­bre: Notes sobre art. Després de viat­jar a Nova York i París, el 1934 tor­narà a Mon­te­vi­deo, on crearà el famós Taller Tor­res García, des del qual desen­vo­lu­parà el cons­truc­ti­visme i cris­tal·lit­zarà com un dels gran artis­tes plàstics con­tem­po­ra­nis.

Mar­ga­rida Xirgu (Molins de Rei, 1888-Mon­te­vi­deo, 1969) va tri­om­far en l'escena cata­lana durant el pri­mer terç de segle. També a l'escena his­pa­no­par­lant, on va tenir una estreta relació amb Fede­rico García Lorca, del qual va estre­nar gai­rebé tota l'obra tea­tral. Es va exi­liar al Con Sud i va fun­dar l'Escola d'Art Dramàtic de Mon­te­vi­deo l'any 1949, i la va diri­gir fins al 1957. L'escola, que ara duu el seu nom, ha estat l'ori­gen d'una cons­tel·lació d'actors i actrius de pri­mera fila.

Podríem anar més enllà: José Bat­lle, besnét de cata­lans de Sit­ges, va ser el prin­ci­pal artífex d'aquell Uru­guai que s'ano­me­nava la Suïssa d'Amèrica. Un país cer­ta­ment excep­ci­o­nal. S'hi va esta­blir l'edu­cació gratuïta, obli­gatòria i laica el 1877, i el sufragi femení i el dret de divorci el 1917...

Avui, la intel·ligent i vic­to­ri­osa arqui­tec­tura del Frente Amplio és referència obli­gada per a l'esquerra cata­lana de cara al 2014: ads­crip­ci­ons diver­ses, però amb la suma d'un ampli espec­tre polític, lli­gat a un vast movi­ment social i cul­tu­ral, amb unes elec­ci­ons primàries comu­nes per deter­mi­nar el can­di­dat con­junt a la pre­sidència. L'antítesi de la coa­lició freda i per dalt del tri­par­tit. Cal mirar a l'Uru­guai.