Capitalisme contra democràcia

Som hereus de dues revo­lu­ci­ons del segle XVIII: la Revo­lució Fran­cesa i la Revo­lució Ame­ri­cana. La fran­cesa ens va dei­xar els valors; l'ame­ri­cana, les ins­ti­tu­ci­ons. Amb el crit de “lli­ber­tat, igual­tat i fra­ter­ni­tat”, la Revo­lució Fran­cesa va defen­sar la veu del poble, va rei­vin­di­car la sobi­ra­nia del ciu­tadà i va impreg­nar-nos dels valors asso­ci­ats a la democràcia. La Revo­lució Ame­ri­cana, en canvi, va redac­tar la Cons­ti­tució de Filadèlfia, un entra­mat ins­ti­tu­ci­o­nal de pesos i con­tra­pe­sos que divi­dien i frag­men­ta­ven l'exer­cici del poder. Les ins­ti­tu­ci­ons polítiques con­for­ma­ven així una densa malla que, en parau­les de Cross­man, no dei­xava pas­sar ni una gota de sobi­ra­nia popu­lar. La bur­gesa revo­lució ame­ri­cana defen­sava els interes­sos dels pro­pi­e­ta­ris davant els poten­ci­als exces­sos del poble. Sumant amb­dues revo­lu­ci­ons, els valors democràtics i les ins­ti­tu­ci­ons libe­rals ali­men­ta­ven l'opti­misme il·lus­trat i ens obrien les por­tes del progrés il·limi­tat.

Durant gai­rebé dos segles, la democràcia i el capi­ta­lisme han estat una pare­lla apa­rent­ment modèlica. Han gau­dit de l'esta­bi­li­tat d'un matri­moni de con­veniència; sense amor, però amb prou interes­sos per per­du­rar. Els seus caràcters són incom­pa­ti­bles i, per tant, s'han traït, s'han enga­nyat i s'han dece­but. La democràcia observa el capi­ta­lisme i s'aver­go­nyeix d'aque­lla mirada freda i des­posseïda de passió. El capi­ta­lisme, per la seva banda, des­con­fia de la democràcia, a qui atri­bu­eix com­por­ta­ments infan­tils i esbo­jar­rats. Fa anys que ballen junts pels salons de molts països, però seguei­xen amb el pas des­com­pas­sat i han tin­gut cri­sis impor­tants. Als anys setanta es va diagnos­ti­car la crisi fis­cal de l'Estat. Segons sem­bla, la democràcia va aga­far massa poder i va satu­rar el sis­tema amb capri­cis impos­si­bles de satis­fer. Els ciu­ta­dans demòcra­tes havíem gene­rat espi­rals insos­te­ni­bles de deman­des. Més recent­ment hem vis­cut una crisi dife­rent. Ara, segons diuen, ha estat la vora­ci­tat del capi­ta­lisme qui s'ha exce­dit i ha gene­rat ten­si­ons finan­ce­res into­le­ra­bles. Uns cli­ents simultània­ment insa­ci­a­bles i insol­vents hau­rien col·lap­sat el sis­tema.

El ball con­ti­nua, però no sabem fins quan supor­ta­ran con­ti­nuar girant i tre­pit­jant-se. Com a hereus d'aquest matri­moni, en qual­se­vol cas, el tema ens afecta d'allò més. De moment sem­bla que se'ns pre­sen­ten dues alter­na­ti­ves: reforçar el capi­ta­lisme (fent que la democràcia obe­eixi sense pro­tes­tar) o apro­fun­dir en la democràcia (posant fre als impul­sos del capi­ta­lisme). La pri­mera opció està gua­nyant la par­tida, com ho demos­tren tant el per­fil dels nos­tres gover­nants com les seves pri­o­ri­tats. Ens diri­gei­xen per­so­nes poc interes­sa­des per la democràcia, però com­pro­me­ses fer­ma­ment amb la defensa del capi­ta­lisme. God­man Sachs o Leh­man Brot­hers són les seves cre­den­ci­als. Tan­ma­teix, el seu full de
ruta és clar: sane­jar les finan­ces del capi­ta­lisme i sal­var-ne els actors prin­ci­pals; és a dir, els pro­pi­e­ta­ris del capi­tal. No és una gestió sen­zi­lla, ja que els gua­nya­dors són pocs i els per­de­dors són molts;
però comp­tem amb el suport d'unes ins­ti­tu­ci­ons blin­da­des, que no dei­xen tra­ves­sar ni una
gota de volun­tat popu­lar.

L'alter­na­tiva és l'apro­fun­di­ment democràtic. Con­si­de­rar que, en aquesta estra­nya relació, qui s'ha exce­dit ha estat el capi­ta­lisme i que, per tant, és ell qui ha d'expiar les cul­pes. L'objec­tiu seria sot­me­tre els interes­sos finan­cers a la democràcia, posar-los al ser­vei de les per­so­nes i garan­tir que els valors de la con­vivència col·lec­tiva s'impo­sen als bene­fi­cis par­ti­cu­lars. La gestió d'aquesta opció tam­poc és sen­zi­lla, ja que ara els even­tu­als gua­nya­dors són molt febles i els poten­ci­als per­de­dors són molt forts. En tot cas, cal­dria una revo­lució ins­ti­tu­ci­o­nal que afa­vorís la radi­ca­li­tat democràtica, que tingués lide­rat­ges polítics valents, que confiés en la sobi­ra­nia del poble i que li donés suport una ciu­ta­da­nia activa i impli­cada. Com­pli­cat, efec­ti­va­ment, però aju­da­ria que, entre tots, ens con­juréssim per recu­pe­rar el crèdit i el pres­tigi de la política. Només ella pot impul­sar aquesta alter­na­tiva.