Pagesos

Cada dis­sabte al matí vaig al mer­cat dels page­sos. Els page­sos són joves neo­ru­rals. Com­pro pa a una pare­lla que han vis­cut uns anys a l'Argen­tina i que ara han tin­gut una nena. Com­pro tomàquets a una noia que m'explica que no té mai fred perquè el seu home sem­pre manté la casa a quinze graus. O com­pro enci­ams i ruca a en Blake, un noi que va pas­sar dos anys en un mones­tir budista, on diu que hi va apren­dre la dis­ci­plina que ara li cal per fer de pagès. Tots són page­sos ale­gres i xer­rai­res, i no dub­ten a l'hora de ven­dre els seus pro­duc­tes a preus cars.

No són com els page­sos d'abans, que eren mal­ca­rats i taci­turns, però que alhora eren interes­sats i sem­pre volien que­dar bé. En Josep Maria Font­freda d'Olot m'expli­cava una vegada la història d'un pro­pi­e­tari de la Vall d'en Bas que va anar a veure el seu maso­ver perquè a la finca del cos­tat hi volien fer una granja de porcs. “Us volia pre­gun­tar si us va bé i, si no, podem apel·lar”, li va dir el pro­pi­e­tari. “Una granja, és clar, farà pudor”, va dir el maso­ver. “Doncs podem apel·lar.” “Però em sap greu, perquè sem­pre hem sigut bons veïns.” “Doncs, dei­xem-ho córrer.” “Ara, una granja no sé si ens con­ta­mi­narà les aigües.” “Home, doncs apel·larem.” “És clar que les gran­ges bé s'han de fer a pagès…” Al final, quan el pro­pi­e­tari ja estava ben des­con­cer­tat, el pagès li va dir: “Voleu que us sigui franc? Voleu que us digui real­ment què penso? Doncs que mal si fas, mal si no fas.”

Pla va uti­lit­zar la figura del pagès per expli­car que els cata­lans som egois­tes, ingo­ver­na­bles i covards. Els page­sos de Pla són homes que remu­guen però que sem­pre aca­ben pagant, homes que tra­gi­nen però que no aca­ben fent res. ¿Tenia raó, Josep Pla, o la figura del pagès era una ide­o­lo­gia que pro­jec­tava sobre el país per desac­ti­var impul­sos revo­lu­ci­o­na­ris? Costa de dir, perquè ja se sap que en la seva obra tro­bem tants comen­ta­ris con­ser­va­dors com crítiques a les man­can­ces del país, tan­tes històries que demos­tren que els cata­lans no tenim remei com expres­si­ons del desig de cons­truir Cata­lu­nya.

Al text breu de l'any 1934 Per què visc a províncies?, Mar­tin Hei­deg­ger explica que, quan li van pro­po­sar anar a fer de pro­fes­sor a Berlín, ho va con­sul­tar a un pagès amic seu de Todt­nau­berg, a la Selva Negra. El pagès no li va dir res; tan sols se'l va mirar i li va posar la mà a l'espat­lla. Només amb això Hei­deg­ger ja va enten­dre què havia de fer.

Aquest acte de roman­dre a pagès l'any 34 era molt ambigu. Per una banda, va ser un dels ges­tos a través dels quals Hei­deg­ger es va des­vin­cu­lar del par­tit nazi sense opo­sar-s'hi ober­ta­ment. Després del 1933, no va voler tenir cap càrrec ni res­pon­sa­bi­li­tat polítics, encara que va mili­tar dins el par­tit nazi fins al 1945. D'altra banda, el gest de Hei­deg­ger estava lli­gat al seu pro­jecte filosòfic de crítica a la moder­ni­tat i a l'intent de dis­tan­ciar-se de les tres grans opci­ons “des­truc­ti­ves” dis­po­ni­bles: el fei­xisme, el comu­nisme i el capi­ta­lisme. Per tant, el món rural en Hei­deg­ger, una mica com en Pla, és un espai regres­siu i con­ser­va­dor, però alhora és l'al·lego­ria d'un altre futur pos­si­ble, d'una alter­na­tiva al pre­sent. Tal com va escriure en aquests anys al lli­bre Con­tri­bu­ci­ons a la filo­so­fia (cone­gut com a Beiträge), “la lluita con­tra la des­trucció i el des­ar­re­la­ment és només el pri­mer pas pre­pa­ra­tiu, el pas vers la pro­xi­mi­tat d'un món real de decisió” (§46).

¿No podem veure una ambigüitat sem­blant en els page­sos neo­ru­rals i eco­lo­gi­comístics d'avui dia, que d'una banda sem­bla que defu­gin els dile­mes de la nos­tra soci­e­tat, però de l'altra pot­ser encar­nen la pro­mesa d'una manera dife­rent de fer les coses en aquest món ple de des­trucció i misèria?