Goigs de Sant Prim

La frase amb què es clou el lli­bre avui aquí glos­sat (La bata­lla de l'ou. De quan passàvem gana (1936-1939), de Joan de Déu Domènech), a còpia de sen­ten­ci­osa, resulta d'un no vol­gut cinisme, d'una luci­desa a con­tra­cor resig­nada: “Res com una guerra per apren­dre a ser rea­lista.” I sí, prou que és cert. Passa, però, que tam­poc no sols de rea­li­tat és que viu l'home. I vet aquí com, per magres que les hi hagi balla­des, i havent ja trans­cor­re­gut la guerra (i fins i tot encara durant el seu curs!), ten­deix el comú de la gent a obli­dar pri­mer i a subli­mar després: en forma de cants, d'èpica sobre­di­men­si­o­nada, d'exal­tació ideològica.

Con­ve­nen major­ment, per això mateix, lli­bres com aquest, just aca­bat de publi­car per Pòrtic. Per dotar de peus cla­vats en terra caps massa obli­da­dis­sos o emboi­rats. Ja que, si no la part més heroica ni deci­siva, sí que la fam patida durant aquells anys per gran nom­bre de la població va ser la part més insi­di­osa, des­es­pe­rant i cor­se­ca­dora del con­flicte bèl·lic.

La sin­gu­lar apor­tació de Domènech, docu­men­tada en obres memo­rialísti­ques i en tes­ti­mo­ni­at­ges per­so­nals, ben tra­vada en el seu con­junt i ame­na­ment expo­sada, és així la visió altra, mal sigui de la retros­pecció estant, d'aque­lla de coetània­ment trans­mesa, i poste­ri­or­ment per­vis­cuda, de la Cata­lu­nya esbom­bada al ritme d'El més petit de tots. O per dir-ho aris­totèlica­ment: amb aquest seu report de les penúries ali­mentàries de la Cata­lu­nya de l'època, l'autor com­ple­menta des del par­ti­cu­lar, i a còpia de fets esde­vin­guts, tot allò que d'uni­ver­sal, i d'acord amb fets esde­ve­ni­bles, trobàvem ja magis­tral­ment rela­tat en alguns pas­sat­ges de La plaça del Dia­mant.

Sí, quina lliçó d'història la de fer-nos parar esment en què cosa va ser haver d'ento­nar els Goigs de Sant Prim!