Quina seguretat jurídica?

Hem vis­cut des de fa unes set­ma­nes el ter­ra­bas­tall polític pro­vo­cat per la decisió argen­tina de naci­o­na­lit­zar YPF. Entre els argu­ments per a l'alarma espa­nyola, l'hos­ti­li­tat euro­pea i la posició d'alerta nord-ame­ri­cana, l'únic amb dimensió objec­tiva, és la violència que una decisió així exer­ceix sobre un pilar matriu de l'estat de dret, la segu­re­tat jurídica.

Reco­ne­guda en l'arti­cle 9.3 de la Cons­ti­tució, la segu­re­tat jurídica s'omple de con­tin­gut amb altres dos prin­ci­pis: que abans de la seva publi­cació en un diari ofi­cial, una norma no pot ser apli­cada; i la impos­si­bi­li­tat de con­dem­nar algú, per més repro­va­ble que sigui la seva acció, si al temps de come­tre-la no tenia sanció. Tot ple­gat, cer­tesa ciu­ta­dana sobre el mal de què hem de morir, jurídica­ment par­lant.

Veiem com argu­menta qui la reclama: es queixa Rep­sol, en boca del senyor Bru­fau, del roba­tori que la naci­o­na­lit­zació d'YPF suposa per a tots l'esforç inver­tit per la com­pa­nyia espa­nyola a l'Argen­tina. L'expressió, en aquest llen­guatge tan actual i pla­ner que emprem avui dia, seria “Cris­tina ens roba”. Rep­sol té La Caixa com a acci­o­nista de referència i aquesta, com tan­tes altres enti­tats finan­ce­res, va embo­li­car milers de per­so­nes de bona fe en la com­pra d'unes par­ti­ci­pa­ci­ons ano­me­na­des “pre­fe­rents” per “con­vi­dar-los” després a can­viar-les per acci­ons depre­ci­a­des o obli­ga­ci­ons a deu anys, ¿es pot dir que l'ope­ració hagi res­pec­tat la segu­re­tat jurídica? Per­so­nes octo­genàries, obli­ga­des a no dis­po­sar mai més dels seus estal­vis, famílies entram­pa­des que no poden recu­pe­rar el racó de l'esforç? La seva segu­re­tat jurídica ha estat vio­lada per la lle­tra microscòpica i inin­tel·ligi­ble d'un con­tracte d'adhesió al qual supo­sa­ven un guany fàcil. Tots els par­tits polítics que han rebut diners de les enti­tats finan­ce­res han estat callats perquè no són lliu­res. I el gegant energètic ara indig­nat, ¿va fer alguna al·lusió ales­ho­res a la segu­re­tat jurídica? Em diran que no és el seu tema, i és cert, però amb quina legi­ti­mi­tat pot sor­tir a par­lar d'espoli qui calla quan així actuen els seus acci­o­nis­tes?

També es queixa el Govern esta­tal, i té la claca de l'opo­sició (això del patri­o­tisme no té ide­o­lo­gia) de la manca de res­pecte que Argen­tina ha tin­gut amb Espa­nya, de la difi­cul­tat que es man­tin­gui la cor­di­a­li­tat diplomàtica entre els dos països, perquè ja no poden sen­tir-se jurídica­ment segu­res les inver­si­ons indus­tri­als de les grans cor­po­ra­ci­ons espa­nyo­les que fan allà els guanys per com­pen­sar deu­tes interns. Però ni el govern ni l'opo­sició recorda ja tots els petits i grans pro­fes­si­o­nals d'aquest país que, d'un dia a l'altre, van veure que ja no es per­me­tia fumar en cap bar o res­tau­rant, després d'haver-los “con­vi­dat” a cons­truir espais sepa­rats per a fuma­dors, i que aque­lles cons­truc­ci­ons de la quota de fum abans per­mesa se les hagues­sin d'empas­sar sense indem­nit­zació? ¿I què diem de qui va deci­dir inver­tir en reno­va­bles, ja fos par­ti­cu­lar o empresa, i el govern de torn li diu que ara la prima o el suport ja no exis­teix, perquè cada nou gover­nant pot començar de cap i de nou i desen­ten­dre's de tot allò ante­rior? Així doncs, la lega­li­tat (altre prin­cipi) pot vio­lar la segu­re­tat jurídica? Doncs igual que a l'Argen­tina...

Les para­do­xes de la història ens recor­den que Franco es va sol­dar a la cadira gràcies a Sta­lin, i que el res­pir de Rajoy en la cursa pel dèficit sols pot venir d'Hollande, però que molt pro­ba­ble­ment una soci­al­de­mocràcia retro­bada a França en temps de crisi ali­men­tarà a Europa els movi­ments més radi­cal­ment naci­o­na­lis­tes i ultra­dre­tans des dels anys 30. En un con­text així, ¿qui, fent i des­fent lleis, que fan i des­fan mons, té legi­ti­mi­tat per par­lar de segu­re­tat jurídica? Sols ens queda veure caure el Regis­tre de la Pro­pi­e­tat... i tam­poc seria nou.