De castanyes i moniatos

Fugiu de qual­se­vol inter­pre­tació (mal) inten­ci­o­nada, irònica, poli­ti­quera pel que fa al títol d'aquesta gale­ria. Va de la tar­dor. De l'equa­dor de la tar­dor. Con­tra­dic­tori però des­crip­tiu. De l'estació que ens inunda. De la que s'espera. De la que tarda. De la que depri­meix. De la que ofega. De la que fa volar fulles de pla­ta­ner de la Devesa com pape­re­tes i pape­ri­nes. De la de moni­a­tos a la llosa; calents, freds no valen res. De les cas­ta­nyes que ens fotrem; que seran més d'una, diu la lusi­tana. Del canvi de l'hora que s'acosta, de més de sei­xanta minuts. De la que ens sub­mer­geix a la fos­cor, per acord euro­peu. Fora d'Europa, a la riba boli­va­ri­ana, la llum solar rebota. La del debat infi­nit sobre la sem­blança entre l'ou i la cas­ta­nya. Quan l'evidència mana. De les cas­ta­nyes als ous que no agra­den ningú. De la cara de pasta de moni­ato que lluïm col·lec­ti­va­ment. Del botox mas­siu com a solució a tal ric­tus. Del lífting ope­ra­tiu que cal (com a Por­tu­gal). De saber qui farà l'honor de treure les cas­ta­nyes del foc. Va d'això, de no cre­mar-se o de cre­mar-ho tot. De les fal­ses vigílies que abra­cen del sant patró sant Narcís a tots els sants fins a la santa patrona de l'Almu­dena. De les olors de fires i dels núvols incon­sis­tents de sucre. De les cas­ta­nyes con­sis­tents que el futur ens ofe­reix, un cop més: la borda, la d'aigua, la de mar, la d'Índia, la soma­lla... la tal­pera, que és d'on es treu l'estra­moni, de pro­pi­e­tats hipnòtiques. Vet aquí que no sigui aquesta última la res­pon­sa­ble d'on som i com. Dels moni­a­tos que la cuina estra­ti­fi­cada ens regala i no ente­nem. Del tubèrcul pro­mi­nent­ment arro­do­nit, essen­ci­al­ment dolç, pri­mi­tiu i sen­zill que ara –aca­bat el bròquil i ni naps ni cols– pren un pro­ta­go­nisme inu­si­tat. Compte!, és indi­gest. Com la llet de cas­ta­nyes a grans dosis. Però és el que toca i cal, sí i sí. Cas­ta­nyes i moni­a­tos, i molta llet (aquí com a sinònim de sort). Com l'eco­no­mia: és la tar­dor, veïns. No l'allar­guem més enllà del 21 de desem­bre. El nou pes­se­bre demana el seu temps. Nadal torna pun­tual, els tres reis i la il·lusió, també. Fer-los espai a base de cas­ta­nyes és l'obli­gació dels moni­a­tos de peu, amb crema o embol­ca­llats amb paper de diari. Els bolets, de pri­mer, com­ple­ment tar­do­renc. Però anem tard. I la cua, llarga per ser diu­menge. Apa cas­ta­nya! (Avui ha estat un dia dur: a pri­mera hora, la Ter­ri­bas i en Basté; al mig­dia, el Rojo Vivo i l'Arús; al ves­pre, Ber­ra­ondo, en Cuní i el Niño; a la nit, el 3/24 i la 13. Dis­cul­peu-me per aquesta gale­ria i per la cara per haver-la escrit, de moni­ato!).