I, per fi, la Fabra i Coats

El 2012 s’inau­gu­rava el cen­tre d’art con­tem­po­rani de Bar­ce­lona a l’antiga fàbrica Fabra i Coats amb més dub­tes que cer­te­ses. Al més pur estil de les polítiques cul­tu­rals d’aquest país, s’havia fet una inversió en el con­ti­nent (un bon con­ti­nent, les coses com siguin), però els con­tin­guts que­da­ven inde­fi­nits. Es va con­si­de­rar que no era pri­o­ri­tari nome­nar cap direc­tor. El sec­tor, cre­mat per la des­ar­ti­cu­lació de Santa Mònica i pel fracàs del pro­jecte del Canòdrom, mai es va aca­bar de creure que la Fabra i Coats pogués ser el lloc per poder començar a nor­ma­lit­zar la situ­ació anòmala de les arts visu­als en una ciu­tat que només s’emmi­ra­lla en les grans capi­tals euro­pees en el que vol. El balanç d’aquests pri­mers set anys de vida és desi­gual, però mal­grat o pot­ser gràcies a aquest buit de poder és d’agrair que s’hagin fet expo­si­ci­ons llu­mi­no­ses d’artis­tes d’una gene­ració mal­trac­tadíssima, la de Joan Morey, Car­les Con­gost i Mireia Sallarès (aquesta, en curs). A les aca­ba­lles de la legis­la­tura, que en gene­ral ha estat poc sen­si­ble amb les arts visu­als, final­ment la Fabra i Coats tindrà direc­tora: Joana Hur­tado (1979), esco­llida per con­curs. Hur­tado ve de picar pedra, i dura, a Can Felipa. Està més que pre­pa­rada per al repte. És llàstima que, com deia fa poc Joan M. Min­guet, s’hagi tar­dat tant a con­fiar en aquesta gene­ració per treure les ins­ti­tu­ci­ons artísti­ques del seu estat de letar­gia i enco­ti­lla­ment. Espe­rem que l’efecte Hur­tado sigui l’inici d’una nova era rege­ne­ra­dora.