Digues com tractes la premsa...

El Museu de la premsa de Was­hing­ton, el New­seum, era un dels llocs més bonics del món. I no ho dic jo, el 2019 la revista Time el va nome­nar un dels world’s gre­a­test pla­ces. Fa un any i mig, el New­seum va haver de tan­car per pro­ble­mes de finançament; una trista metàfora de la crisi de la indústria periodística. Si vau ser un dels afor­tu­nats que el vau poder visi­tar, esta­reu d’acord amb mi que una de les apor­ta­ci­ons més xocants del museu era el mapa mun­dial de la repressió. Llis­tava el grau de democràcia dels països del món en funció de com trac­ta­ven la premsa. De fet, deia: si vols saber real­ment si un país és democràtic només cal que miris com tracta els seus peri­o­dis­tes i quina plu­ra­li­tat de mit­jans de comu­ni­cació té.

Hi pen­sava mirant el Mapa de la Cen­sura que va pre­sen­tar dijous Mèdia.​Cat, l’obser­va­tori crític dels mit­jans impul­sat pel Grup de Peri­o­dis­tes Ramon Bar­nils, que docu­menta, veri­fica i clas­si­fica tots els atacs a la lli­ber­tat d’expressió i al dret a la infor­mació que tenen lloc als Països Cata­lans. Des del 2019 ja en són quasi 500, dels quals 115 són agres­si­ons físiques con­tra els pro­fes­si­o­nals de la infor­mació men­tre tre­ba­lla­ven. Cobrir actes com ara la cam­pa­nya elec­to­ral de Vox o les mani­fes­ta­ci­ons de suport a Pablo Hásel ha posat en risc la inte­gri­tat física dels pro­fes­si­o­nals de la infor­mació. Lite­ral­ment. Quan vaig visi­tar el New­seum, Espa­nya encara no havia apro­vat la llei mor­dassa, i a Cata­lu­nya no havia començat el procés. Em pre­gunto on seríem ara al rànquing de països democràtics del món si el museu encara fos obert.