Opinió

El factor humà

Quatre germanes i una neboda

La Monique renova la lluita de l’Imma, la Montse, la Carme i la Merçona per honorar Salvador i, també, Quim Puig Antich

Hi ha moments alli­be­ra­dors en la vida d’una per­sona. Avui, Moni­que Puig Antich viurà en pell pròpia un d’aquests ins­tants.

Fa quasi deu anys, la Moni­que va escriure un arti­cle llarg, com­plex, emo­tiu, perquè par­lar d’una mateixa i de les cir­cumstàncies tràgiques que han envol­tat la teva vida no és fàcil. Per a una dona que ha dedi­cat la seva vida a enten­dre el món des dels números i les matemàtiques, tam­poc va ser fàcil escriure. I encara una com­pli­cació afe­gida: el text ori­gi­nal era en anglès, que és la llen­gua d’aquesta nova­ior­quesa, men­tre que la versió defi­ni­tiva que havia de ser publi­cada en una revista era en català, i és un fet que una tra­ducció, per bona que sigui, i aquesta era del tot fidel, sem­pre et genera una distància res­pecte al que un diria si fes ús de les seves pròpies parau­les.

A des­grat seu i de qui va ani­mar-la a escriure, aquell docu­ment mai es va publi­car. Tot ple­gat va que­dar en un generós intent de voler expli­car la veri­tat de la seva vida, que és també un tros molt impor­tant de la veri­tat d’aquest país nos­tre, i en un exer­cici inte­rior d’exor­cit­zar fan­tas­mes. És tan bona per­sona, la Moni­que, que va encai­xar amb resig­nació el fet que el seu text, i la història que s’hi explica, no veiés la llum, tot i que s’havia posat a escriure con­vençuda que el destí de tot ple­gat seria una publi­cació. Ales­ho­res el seu cap va fer una fórmula matemàtica encer­tada, sumant i res­tant emo­ci­ons, divi­dint decep­ci­ons però mul­ti­pli­cant sen­sa­ci­ons, per arri­bar a la con­clusió que, mal­grat tot, aquell viatge intros­pec­tiu l’havia por­tat fins al seu pare i li havia permès recon­ci­liar-se amb ell i amb la ter­ri­ble història de dolor i incom­prensió que hi havia asso­ci­ada. A través de les parau­les, la Moni­que havia arri­bat a enten­dre’l i a enten­dre’s millor, i això ja era un premi, més enllà de veure el text imprès en negre sobre blanc.

I aquell docu­ment, titu­lat Del meu pare al meu oncle. Joa­quim i Sal­va­dor Puig Antich, i el con­tin­gut de la història de dolor i lluita d’una família, va que­dar guar­dat en un calaix. Però no havia de ser per sem­pre.

La Moni­que som­riurà avui, amb un som­riure que li allar­gassa el ros­tre, plàcid, quasi ver­gonyós, quan la seva història apa­re­gui com a fil nar­ra­tiu del docu­men­tal El lli­bre ver­mell de Puig Antich, que emet TV3. Va ser tan pro­fund el dolor que va sen­tir el seu pare per l’exe­cució del germà Sal­va­dor que mai va ser capaç de sobre­po­sar-se’n, ni tan sols de par­lar-ne, i quan tot just havia fet l’exer­cici d’afron­tar aquells ter­ri­bles fets, ales­ho­res va morir en el seu exili inte­rior i físic de Nova York.

La Moni­que va tenir un pare absent per la història del tiet Sal­va­dor, però qua­tre tie­tes pre­sents i dem­peus, a l’altre cos­tat d’un oceà que ho fa tot llunyà però que només és aigua. La redes­co­berta de la història de Sal­va­dor, i la pro­cla­mació de la vida del germà gran, Quim, a través de les parau­les i la vivència de la filla, avui a la tele­visió, és un acte de justícia. A còpia de pre­gun­tar, la Moni­que va apren­dre ja fa anys que en aquesta història hi ha de tot menys justícia, per això el seu text aca­bava així: “Espero i desitjo que un conei­xe­ment més apro­fun­dit d’aquesta història per part dels cata­lans i d’espa­nyols con­du­eixi a la revisió defi­ni­tiva del procés judi­cial injust que va viure Sal­va­dor ara fa 40 anys.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia