50 anys sense Franco

L’any passat hi ha hagut tantes coses impensables que res ens permet creure que els pròxims dotze mesos seran mitjanament tranquils. Aquest gener hi haurà la presa de possessió de Donald Trump. El personatge no aixeca consens: pors, odis i admiracions que, tot barrejat, desperten incerteses continuades. A escala espanyola tot està obert i amb dubtes que Pedro Sánchez esgoti la legislatura fins l’any 27 o es vegi obligat a convocar eleccions abans. De moment no té encarrilats els pressupostos. Han sortit veus que indiquen que no tenir llum verd per als comptes de l’Estat no significa un impediment per tirar endavant. Fins fa poc era entès com un tema bàsic i de confiança política. Aquest dimarts la mesa del Parlament té previst rebutjar una qüestió de confiança a petició de Junts. No prosperarà, tot i que debilitarà Pedro Sánchez. Un cop més, es visualitzarà manca d’amplis suports.

Hi ha una part de ciutadania espanyola de dretes i d’esquerres que està il·lusionada a recordar que el 20 de novembre farà cinquanta anys de la mort de Franco. Un fet que de ben segur provocarà mal ambient. La democràcia no va començar l’any 1975 amb la mort del dictador. Es va iniciar molt abans i va tenir continuïtat, després de la mort de Franco, i fins a finals dels anys setanta gràcies en bona part al fet que va haver-hi maleïts assassinats, exilis, empresonaments i patiments de ciutadans que van ser capaços de plantar cara des de posicions poc còmodes fins arribar a una transició. Transició democràtica que després de cinquanta anys s’ha vist que tampoc va ser tan modèlica com s’ha pintat. Hi havia vida més enllà de Santiago Carrillo, que representava el topall de l’esquerra, i de Fraga Iribarne, que representava el topall de la dreta. En cap cas es va voler valorar que existien independentistes catalans i bascos que posteriorment van sorgir en formats de tot tipus que van haver de manifestar-se per treure el cap i no ser marginats del sistema democràtic.