El ridícul sense classe

Recordo per­fec­ta­ment la ver­go­nya que pas­sava quan de petita, a l'hora de pagar en una botiga, després de com­prar roba, la meva mare dema­nava des­compte. Recordo que tot i que la res­posta sem­pre era que sí (aque­lla bur­ge­sia benes­tant de la Bar­ce­lona dels sei­xanta s'asse­gu­rava el tret) jo patia pre­o­cu­pada per si la con­testa no era favo­ra­ble. També recordo com m'inco­mo­dava quan, a l'estiu, al mer­cat de Sant Antoni de Calonge, la meva àvia, sense cap escrúpol i nego­ci­ant fins al final el preu dels alber­cocs, dema­nava a les page­ses si la síndria era real­ment dolça o si aquells ous que ens emportàvem eren del tot fres­cos. Ho recordo molt bé, i m'adono que ja fa anys que em faig gran perquè ara sóc jo la que demano el des­compte o la que reclamo que les car­xo­fes, els pèsols o les faves que m'emporto siguin ten­dres. Ara sóc jo la que ho faig i és la meva filla la que passa ver­go­nya.

Ella, que ara viu inten­sa­ment, com tot el que fa a la vida, una ado­lescència plena, ho troba inne­ces­sari i em demana que em con­tin­gui. Inne­ces­sari i un punt ridícul. La meva feina és expli­car-li que ridícul es defi­neix com una idea, cosa o acti­tud que per la seva estra­nyesa pro­du­eix comi­ci­tat, que és el que és escàs i insu­fi­ci­ent o allò que resulta absurd que algú faci.

És ridícul quan algú pretén alliçonar un altre i en rea­li­tat no sap un bor­rall de res. És ridícul quan algú es dóna ínfu­les d'alguna cosa que mai ha tin­gut ni tindrà. I és ridícul actuar, en qual­se­vol par­cel·la de la vida, amb supèrbia i medi­o­cre arrogància. I li segueixo expli­cant que una per­sona que no fa mai el ridícul, una per­sona amb classe (que no és el mateix que una per­sona amb diners), afronta la vida de cara i no s'amaga davant situ­a­ci­ons difícils o incòmodes. Que una per­sona amb classe no fin­geix allò que no és, sigui el que sigui, perquè no li cal. Que una per­sona amb classe no opina quan no sap, si de cas pre­gunta. Que una per­sona amb classe és edu­cada sem­pre, demani o no des­compte, i no només en funció d'on i amb qui esti­gui. Que una per­sona amb classe sap valo­rar, a cada opor­tu­ni­tat que té, com és d'impor­tant donar exem­ple als seus.

I, final­ment, li dic que ella, que vol ser una per­sona amb classe, intenti, si pot, no fer mai el ridícul.