Lectors

Vaig començar a tre­ba­llar a l'Avui el setem­bre del 1989. Sóc un dels més vete­rans de la redacció, tot i que hi ha alguns com­panys que em superen, i amb escreix. Durant aquests anys n'he vist de tots colors, com s'acos­tuma a dir. He obser­vat, sobre­tot, com en aquest temps els cata­lans ens hem anat tra­ient de sobre els com­ple­xos. Hem per­dut la por de pen­sar i dir en veu alta que el nos­tre país podria anar sol pel món. Fa una vin­tena d'anys aquesta sen­sació era mino­ritària. Ara tam­poc no és majo­ritària, però s'hi acosta. I creix.

Alguns diran que aquest crei­xent sen­ti­ment és culpa d'Espa­nya, que mai ha fet cap esforç per enten­dre Cata­lu­nya, i que sem­pre ha res­post amb insults i ame­na­ces qual­se­vol intent d'expres­sar la nos­tra per­so­na­li­tat.

És part de l'expli­cació. Una altra part és que l'Avui, com els dia­ris pen­sats en català (però no n'hi ha tants, no cre­guin), ha con­tribuït que recu­pe­rem la nos­tra auto­es­tima com a poble i com a nació. Una auto­es­tima que ens porta a par­lar sense embuts.

Si alguna qua­li­tat té el lec­tor de l'Avui és que pensa per ell mateix. Sem­pre he cre­gut que l'Avui és l'aglu­ti­na­dor d'aques­tes volun­tats diver­ses, però cata­la­nis­tes; el mitjà que fa que els lec­tors es reco­ne­guin entre ells. És el lec­tor qui troba a l'Avui les idees que el repre­sen­ten. És el mitjà que li fa dir: “N'hi ha tants que pen­sen com jo penso que fins i tot fem un diari”. Això és o no és auto­es­tima?

Perquè aquest és el nucli de la història. L'Avui és tant dels peri­o­dis­tes que el fem com dels lec­tors que el lle­gei­xen. L'Avui no seria res si no fos per vostè.