Ritme estival

La fiblada al séc de la cama no acaba de mar­xar del tot. Sem­bla que aquest any ha vin­gut per que­dar-s'hi, perquè busca racons noves per fer-se pre­sent. Hi ha qui diu que el dolor és l'únic que és veri­tat. Doncs tinc una part de veri­tat que s'escampa enrot­llada, car­go­lada com un fil de telèfon. De la galta del cul a la planta del peu. Tot ve de l'esquena, de l'hèrnia dis­cal que pes­siga les lum­bars, i toca els ner­vis: el ciàtic. I d'aquí al viàtic. Tot en cas­cada.

Sé que no estic sol, perquè al marge de depres­si­ons i ansi­e­tats, les colum­nes de la ciu­ta­da­nia van més car­re­ga­des que mai. Hi ha molt de postu­ral, no d'acti­tud, sinó de posició. Com en l'estruc­tura d'un veler, tot ha d'estar ben com­pen­sat. Durant l'any tira que vas bé, però aques­tes set­ma­nes d'esti­ueig, amb el canvi de ritme, en comp­tes de des­can­sar sur­ten tots els mals. L'any pas­sat a més de l'esquena car­re­gada de pas­se­jar el cot­xet de bes­sons, em vaig cla­var la punxa d'una fulla d'una pal­mera que estava espor­gant, i se'm va tapar l'oïda just quan m'allot­java en un hotel amb spa. Fa dos anys em vaig que­dar cla­vat quan tallava canyes d'un canyar, just quan m'havia com­prat unes saba­tes d'aques­tes MBT, que es veu que imi­ten el cami­nar dels mas­sais.

Ara es porta això d'exa­mi­nar com cami­nen els mas­sais, i es posa de moda córrer des­calç com han fet de jove­nets els grans cor­re­dors kenyans. Pot­ser hauré d'anar des­calç i apren­dre a posar la força a la part fron­tal del peu. Però m'esbor­rono només de pen­sar com m'hau­ria que­dat el peu, si hagués anat des­calç dies enrere quan vaig enso­pe­gar amb un mosso de paisà que empai­tava un car­te­rista pel cen­tre de Bar­ce­lona.

El Trom­bo­cid al tur­mell s'afe­geix a les fre­gues que ja em faig a l'esquena amb espe­rit vita­mi­nat. Això després de l'ungüent del tigre, i una manta elèctrica, i Vol­tarén i Diclo­fe­naco Llo­rens. I he pas­sat per un curan­dero al Ripollès, i tinc referències d'osteòpates de Girona, Saba­dell, Reus i Bar­ce­lona. I no em lamento. És l'esti­ueig de l'esquena, fer-se notar, fim­bre­jant com una go-go de dis­co­teca.