País endreçat

M'aboco a terra. Doblego l'espi­nada. Ras­cle en mà grato sota la soca, i arros­sego bran­qui­llons, pedres, pols, herba seca, flocs i ave­lla­nes falla­des. Vícti­mes del diabló que les per­fora i buida com si per cor­pus per comp­tes d'ous els bro­lla­dors hagues­sin de fer sal­tar i girar ave­lla­nes. Aques­tes ave­lla­nes ja no ser­vi­ran per la collita del setem­bre. Encara que el test de Santa Mag­da­lena dic­ta­mini que l'ave­llana és plena coin­ci­dint amb la seva fes­ti­vi­tat, el 22 de juliol. També hi ha altres motius que fan min­var una collita, des d'una calo­rada fins a un aiguat o una pedre­gada, que en molts llocs on encara hi ha aquest con­reu, espe­ci­al­ment a les comar­ques de Tar­ra­gona, patei­xen any sí, any també.

És clar que l'ave­llana va encai­xar mala­ment l'entrada a la Unió Euro­pea. L'amis­tat ger­ma­no­turca, i més d'una badada política, la van fer entrar en una espi­ral de mar­gi­na­li­tat acce­le­rada pels pro­ble­mes genèrics de la page­sia. De resul­tes de la tragèdia de l'Alt Empordà, enmig de la mort i la devas­tació, patida també per page­sos i rama­ders, hem tor­nat a sen­tir la neces­si­tat de la figura pre­ser­va­dora del pai­satge que para­do­xal­ment tenen els page­sos.

Para­do­xal, perquè la pri­mera lluita a la natura és entre el bosc que fa la seva i el pagès que amb els seus con­reus marca una fita, fixa uns límits a la massa fores­tal.

En aquest exer­cici de tenir cura de la terra, del tros, d'endreçar tires armat amb un ras­cle de plàstic, miro d'afe­gir aques­tes altres raons pre­ven­ti­ves a les sen­ti­men­tals, a una feina de Sísif.

Bran­ques tren­ca­des pel sol­cuit, un fong que acaba fent suar a les bran­ques afec­ta­des una goma ata­ron­jada; el badoc, i uns preus de misèria aca­ben de gene­rar inter­ro­gants a una feina que té un ene­mic nou: el porc sen­glar que per­fora el sòl, mas­tega les gomes del rec i s'adapta a mida uns bas­sals que riu-te'n tu d'engi­nyers titu­lats.

I tot i així els més vells, que no poden repla­nar el ter­reny, no paren de dir, amb la pers­pec­tiva d'un futur incert: “Oh ves, abans bé menjàvem.” Pot­ser l'enyor de la terra, davant l'enèsima reta­llada i l'asfíxia del pre­sent, s'impo­sarà com a neces­si­tat de sub­sistència. Pot­ser així, amb el de fora con­ser­vat, la lluita con­tra el foc tindrà una altra cara.